MONTSE RUMBAU
Una pastora a la Pobla de Carivenys
Sí, ben a prop de Sta. Coloma, a la Pobla, hi ha una pastora. La pastora és la Maria, la Maria Farré, una noia jove, amb dos fills petits.
La Maria té un lligam estret amb aquest poble, hi tenen terres per part del pare, ja que la família és d’aquí, i també per part de la família del seu company, el Jose de cal Rafela que també són d’aquí.
Tenir ovelles és tant per la Maria com pel Jose, que és pagès, un projecte de vida.
Ella va anar fa uns anys a treballar en una granja d’ovelles a Noruega, en un projecte en l’àmbit mundial per treballar en granges de diversos països, per aprendre agroecologia i sostenibilitat. El temps que va ser en aquell país, el recorda molt, el paisatge verd i abrupte, els bens pasturant per aquells camps, i la vida tranquil·la lluny d’aglomeracions i sorolls, una vida idíl·lica, encara que també de molt treball i dedicació. I aquesta estada en aquell país llunyà, la va reafirmar a tirar endavant el projecte que sempre havien volgut fer amb el Jose, després d’haver estudiat ciències ambientals, que era tenir una granja amb ovelles.
El setembre vinent farà quatre anys que van començar aquest projecte.
Tenen 300 ovelles i 12 marrans. També tenen 10 cabres.
I es dediquen a la criança dels xais, o corders com també se’ls anomena. Els engreixen i els venen a la carnisseria de Sta. Coloma, i també alguns a Sarral quan tenen excedents.
Els animals en el trasllat no tenen gaire estrès, ja que de la Pobla està ben a prop de Sta. Coloma. I Sarral tampoc queda gaire lluny.
Quan una mare li neix més d’un xai, i no els pot alimentar a tots, aleshores els alleten les cabres, a vegades fins i tot els donen la llet amb biberons.
El corral de les ovelles és obert, i també surten a pasturar, vigilades pel gos. Tenen molts trossos seus on hi planten farratge, però han de vigilar que les ovelles no vagin a altres trossos i es mengin el sembrat.
Fa poc que han esquilat les ovelles, a ells els ve sempre el mateix esquilador. Aquest és un ofici que ja s’està perdent, fins i tot a vegades s’han de cridar esquiladors de fora del país, alguns han de venir de ben lluny. La llana avui dia ningú la vol. Sembla que no pugui ser, un producte que en la història de la humanitat va ser tan important, i que ara ja no es necessiti. L’Elaboració de la llana sembla que és molt laboriosa i costosa. Tan sols alguns petits artesans la volen per fer alguns productes.
És admirable l’entusiasme de la Maria i la seva il·lusió que té envers la seva feina. Un treball molt lligat, perquè cada dia s’hi ha de ser, també els caps de setmana, i no queden gaires hores lliures per altres coses. I les vacances? Alguna vegada poden agafar alguns dies de festa, tant el seu pare, com el pare del Jose són pagesos, i se’n poden encarregar.
La Maria explica que a vegades no té gaire temps, els seus fills són petits, un amb només quatre mesos, i reconeix que ara és el Jose qui hi dedica més temps.
És una feina molt lligada, però compensa perquè és el que els agrada, poder estar a l’aire lliure, estar amb les ovelles, portar-les a pasturar, veure com el seu fill gran, que encara és ben petit, gaudeix estant amb els animals, donant els biberons, que són força grans, i corrent amunt i avall pels trossos, perquè estan apartats del petit nucli de la Pobla, i del pas dels cotxes.
I recorda la Maria tots aquells dies de confinament amb la gent tancada a les cases o als pisos, alguns de ben petits, sense poder sortir. Ells van poder estar amb les ovelles, ja que els animals han de menjar cada dia.
Un dia, entrevistant a l’Edu Balcells, pastor de Querol, explicava que les cabres són uns animals que mengen de tot, també esbarzers, i que tot i menjar espines, fan un producte tan bo com la llet. També explicava que els bens no tenen memòria de l’endemà, i encara que sigui al vespre, no paren de menjar, com si tinguessin por que l’endemà ja no en trobessin. I que els bens són uns animals molt totxos, mentre que les cabres són molt llestes. I parlant amb la Maria, confirmava que això és ben cert. I que les 10 cabres els porten molts més problemes que les 300 ovelles, i que sempre se’n pensen alguna, d’aquí deu venir “estar com una cabra”.
Vam parlar també amb la Maria de l’escola de pastors; diuen que fa uns quants anys que ha perdut molt, i la raó és que els que surten i volen fer aquesta feina, tenen molts problemes, perquè no troben terres per pasturar, i perquè l’administració no ajuda gens, sinó que només posa problemes, i la burocràcia és lenta, feixuga, i resulta desmoralitzadora provocant que molts desisteixin i llencin la tovallola a l’hora de tirar endavant els seus projectes. Una pena, perquè quan es va crear aquesta escola, durant uns anys va funcionar molt bé i hi havia molt jovent interessat en aquesta feina.
La Maria ha recuperat la feina de pastor, tan important en aquestes terres. Sempre n’hi havia hagut, i fins i tot, encara n’hi havia força a la segona meitat del segle XX. De carnisseries, actualment només en queda una, quan n’hi havia hagut unes quantes, i cada una amb els seus ramats de bens. I abans, el que es venia a les carnisseries de Sta. Coloma, era xai. Era l’única carn que es menjava a banda de porc, conill i pollastre, fins a arribar a l’extrem que dir carn, equivalia a dir carn de be.
Parlant amb la Maria, t’adones que el món rural és molt poc conegut. Ara, no menjar carn esdevé cada vegada una opció per a molta gent, els animals no es poden matar i la carn que es ven no sabem ben bé d’on surt. En el món rural, fins als anys 40-50-60 del segle XX, pràcticament en totes les cases i masies la gent tenia animals. El porc era un animal imprescindible, s’engreixava i es matava pels volts de Nadal, i la seva carn servia per poder-ne menjar durant molts mesos. Les gallines, els ous, els conills, i també la caça, servien també per menjar, però sobretot per vendre al mercat de Sta. Coloma, i els fems servien per adobar els trossos. Es treballava la terra i es tenien animals. Els animals eren un element més de la pagesia.
Podem trobar explotacions d’animals al nostre país que són fiables i que tenen cura dels animals, com les ovelles de la Maria, que pasturen en els seus propis camps. Hi ha altres explotacions en molts altres llocs de Catalunya que són respectuosos amb el que fan. Em van explicar que alguns pagesos que tenen vaques al Pirineu, no poden vendre els animals a casa nostra, i que ho han de fer a països molt llunyans, on els paguen millor que aquí, i aquí deuen comprar la carn de les vaques aneu a saber on, que els deu sortir més barata que comprar la de les vaques del Pirineu. Per què no queden terres al Pirineu per pasturar? Qui acapara aquestes terres? Qui controla tot això? Per què hi ha una burocràcia tan exagerada i esgotadora? Per què els polítics no trepitgen el terreny ni es preocupen d’escoltar als pagesos?
Tenim ben a prop, a la Pobla, a la Maria i al Jose, amb un ramat d’ovelles que pasturen pels trossos i s’aixopluguen en un corral obert. La Maria, a més de la feina de cuidar de les ovelles, ven catifes i mantetes que fa amb la pell dels xais. El pèl és blanc i molt suau, i es veuen molt acollidores.
La Maria transmet molta tranquil·litat, potser perquè no viu estressada, la vida en els pobles acostuma a ser tranquil.la, no hi ha lloc per les presses, fins i tot tens la sensació que el temps transcorre més a poc a poc, i tens a prop els camps, els boscos, molts camins rurals, sents els ocells, i tens el cel més a prop.
Montse Rumbau
Juliol 2023
Fotografies: Maria Farré
