MONTSE RUMBAU
Una casa i dos hereus
-1611-
L’Andreu Clarasó de Sta. Perpètua fa testament i ens dóna molta informació de la família i dels problemes que a vegades hi podien haver.
És parent dels Clarasó de Montalegre, i com a marmessor escull al Jaume Clarasó d’aquest poble, i a un altre parent, el seu cunyat, el Lauge Pot Nou, el que s’acabarà dient Pontnou.
L’Andreu anomena hereu al seu fill Perot. Però resulta que l’Andreu té un altre fill que ja és l’hereu, i que es diu Andreu com ell, fill d’un primer matrimoni.
Com que l’Andreu no hi és, i no en sap res d’ell, anomena hereu al Perot:
“Fas (faig) hereu universal a Perot, mon fill y de Àngela ma muller, per falta de que mon fill Andreu de primeres núpcies no és assí (aquí), i no sé noves (no tinc notícies)de ell, (ni) ont és, y consedesch a mon fill Perot se puga casar en casa y mantenir mos béns tant quant mon fill Andreu trigarà a venir y de mostrar-se hereu”
L’anomena hereu, però fins que torni l’Andreu i es reivindiqui com hereu:
y si acàs vindrà y se demostrarà hereu, com ho és en capítols matrimonials de sa mare, y voldrà treure a Perot de casa, li aja (hagi) de donar per cada any (que) haurà regida la casa y heretat, per soldada (sou) 60 lliures”
Però si no accepta aquests pactes, aleshores l’hereu serà el Perot:
“y si acàs no voldrà la herència ab los pactes assí posats, sinó dexar estar Perot hereu, vull y man (mano) li sien donades de mos béns 15 lliures conforme als altres fills”.
Però un cop ho ha escrit, decideix que potser li hauria de donar alguna cosa més:
“fas (faig) memòria com tinc rebudes del dot de sa mare y muller mia, 30 lliures, y vull se li donin en cas de no acceptar la herència”.
No sabem si l’Andreu va tornar algun dia a casa, però si acceptava l’herència, haver de pagar al Perot 60 lliures per cada any que hagués fet d’hereu, havia de ser un pes molt gran, ja que 60 lliures eren força diners, i la propietat difícilment podria fer-se càrrec d’unes despeses com aquestes.
A més a més de les 60 lliures que el Perot hauria de rebre pels anys que ha dedicat a la casa i a l’heretat si deixa de ser hereu, el seu pare li deixa si ha de marxar de casa 15 lliures com als altres fills, i això si es casa.
Els altres fills de l’Andreu són el Joan i el Vicenç, a qui els deixa 15 lliures “en temps de núpcies”, només si es casaven.
L’Andreu té dues filles, la Caterina i l’Esperança a qui deixa 80 lliures pel dot “y les robes a coneguda de sa mare y dels curadors damunt dit (els marmessors), i conforme la possibilitat de la casa”.
Això ho diuen pràcticament sempre, l’hereu ha de pagar aquests diners, però sempre que la casa ho pugui suportar. I això no només ho pot decidir l’hereu, sinó també els marmessors que són els responsables que el que posa en el testament es compleixi.
La seva muller és l’Àngela, que deu ser una Pontnou, ja que Lauge Pot nou és el cunyat de l’Andreu.
L’Andreu té clar que segons qui sigui l’hereu, concretament l’Andreu, l’Àngela tindrà problemes per continuar vivint a la casa, i per això intenta ajudar-la.
Si no es casa, la fa usufructuaria, però “si acàs li tindrà mal esguard mon hereu, li sia taxada la despesa fora de casa ont ella voldrà”.
Els que han de taxar, o sigui decidir el que necessitarà per viure fora de casa, han de ser “dos hòmens del terme, presos de mirament per la justícia”. O sigui dos homes que siguin justos.
L’Andreu al final del testament deixa una clàusula que no hem trobat en tots els altres que hem consultat.
La clàusula va dirigida als que poden arribar a ser hereus:
“Vull y man a qualsevol de mos fills o filles que sien hereus, o gosen de la herència, que no pugen (puguin)vendre ni alianar res de la herència que no tingan 50 anys de edat”.
Segurament l’Andreu havia vist que l’hereu d’algun veí o amic havia malbaratat l’herència familiar.
Això sempre era un desastre per la família, l’hereu el que havia de fer sempre era conservar la casa i les propietats que li havien arribat dels pares, intentant conservar-la i si podia, fer-la créixer.
L’Andreu devia suposar que arribats als 50 anys, el que fos hereu en aquells moments, ja devia haver assentat el cap.
En l’imaginari col·lectiu del nostre país, sempre ha existit l’hereu tarambana que havia dilapidat tota l’herència que els seus avantpassats li havien fet arribar i que ells havien conservat amb tant treball i esforç. Normalment, les perdien per culpa del joc o altres mals costums.
– 17 gener de 1611-
Montse Rumbau
Octubre 2023
