QUÈ PASSAVA AMB ELS FILLS DELS PARES INCÒGNITS?

Ens agradaria respondre aquesta pregunta amb racionalitat, però no ho podem fer sense caure en el terreny relliscós de les suposicions. Amb tot, però, potser ens podríem arriscar una mica a reconstruir les històries més o menys coherents de tots aquests nadons abandonats.
En primer lloc, el que s’acostumava a fer (ja ho hem dit abans) era batejar el nadó i tot seguit buscar-li una dona lactant o una dida que li pogués donar el pit o que li fes de mare. En alguna ocasió, el nadó era acollit per una dona a la qual se li havia mort recentment el seu fill, en aquests casos creiem que en realitat es tractava d’una adopció.
Pensem, però que en la majoria dels casos havien de recórrer a una dida remunerada, de les que en deien dides mercenàries, i si aquest fos el cas, ens preguntem de nou, qui es feia càrrec de les despeses d’aquesta dida de lloguer?
S’havia de trobar una persona o entitat que es responsabilitzés i que es fes càrrec del petit o fins i tot que el pogués adoptar. En el primer cas, seria algun dels padrins? I en el segon cas seria la Universitat local? O potser seria l’Església? Qui sap!
Els padrins podien acollir i fins i tot tutelar o afillar el seu fillol, ja que en realitat feien de segons pares ja que que els pares autèntics eren absents. I pel que fa a la Universitat o l’Església, no sabem quin paper hi desenvolupaven en aquest afer.
I encara cal que considerem una altra qüestió, la qual des de bon començament que ja ens balla pel cap. Quants d’aquests nens van sobreviure al seu abandó?
Hem de pensar que fins al segle XIX la taxa de mortalitat infantil era molt elevada, causada pel que en diuen les causes exògenes que eren infeccions principalment de caràcter gastrointestinal i respiratori, ambdues molt relacionades amb les pèssimes condicions higièniques i ambientals que envoltaven el part.
Per tant, cal pensar que un nen expòsit deixat de la mà de Déu encara devia tenir més factors en la seva contra donades les diverses mancances que devia patir. Així doncs, vistes les circumstàncies al·ludides anteriorment, pensem que l’esperança de vida d’aquests petits era ben minsa.
I encara ens resta de fer, o de fer-nos una última pregunta.
Què passava si el petit sobrevivia, però no era adoptat per ningú?
I sí, ara sí que potser les institucions que abans hem al·ludit, com la Universitat o l’Església es veien obligades a intervenir-hi i intercedir perquè el nadó fos ingressat en alguna institució benèfica com podria ser l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona el qual s’encarregava ja des de començaments del segle XV a passar a buscar els nens expòsits de tot Catalunya. També cal que fem esment de les entitats que hi havia a Tarragona i que es dedicaven a aquest mateix menester i que per raó de proximitat potser hi acollien algun infant colomí, com era la Casa o Hospital dels Infants Orfes que fou fundada el 1370, la Casa de Beneficència creada el segle XIV i més modernament La Casa de la Rueda que es va obrir l’any 1843.
Després d’aquesta introducció inicial us passo la llista de
tots els fills incògnits que hem trobat entre els anys 1600 i 1923.
En primer lloc, posarem l’any i tot seguit els noms designats a cada infant i a continuació els noms de cada padrí.
Som-hi doncs: