Una vegada vaig llegir un llibre sobre fer-se vell, però jo era encara massa jove. Tot i això, vaig intuir que hi havia molts camins per arribar a la maduresa, i que calia triar bé.

Ara que ja m’hi acosto, entenc que la dona que soc és la responsable de la seva cara, de la seva vida. Com si fóssim de fang, les nostres decisions, els nostres valors i les nostres experiències van modelant un ésser humà. I és aquest ésser humà el que importa. La societat (qui és, en el fons, la societat?) ens demana ser joves per sempre, però arribar a vells, tenir arrugues i cabells blancs, és el premi de tot un viatge, el famós viatge a Ítaca.

Com totes les etapes de la vida, aquesta és única i hem d’aprendre a gaudir-la. La major part de les vegades som nosaltres mateixos els que ens amarguem els dies, els moments. Ningú més és responsable de com ens sentim. No cal buscar grans objectius, la meta final hauria de ser viure tranquils, sentir pau interior, gaudir del moment i del que tenim.

No lluitaré contra el pas del temps, tampoc el viuré com una derrota, ans al contrari, soc feliç de ser qui soc i estic contenta d’haver arribat aquí. Ara em conec i em reconec. Estic a gust amb mi mateixa i m’agrada seure al sol, passejar pels senders, estimar amb serenitat, fruir dels petits plaers: d’un bon menjar, un bon vi o una bona conversa. Seure al vespre amb un llibre i respirar fondo, anar al gimnàs, trucar a una amiga… Escolto el meu fill i els seus neguits i contradiccions, i em fa pensar en mi, anys enrere, amb les meves pors i inseguretats. Que bonic ha estat anar creixent i anar aprenent! Siguem conscients del miracle.