L’anèmia de cèl·lules falciformes és una malaltia crònica de la sang caracteritzada per dolors greus, danys orgànics i una esperança de vida més curta que la població general.
La causa és una mutació en un gen del cromosoma 11 que fa que la molècula d’hemoglobina en lloc de l’aminoàcid glutamina rebi l’aminoàcid valina. Aquest, aparentment, petit canvi altera la conformació i la funcionalitat de l’hemoglobina i comporta la forma de falç que adquireixen els glòbuls vermells.

És una malaltia genètica minoritària que al món afecta a prop de 8 milions de persones la majoria de les quals a l’Àfrica subsahariana i l’Índia. No té tractament, només es poden pal·liar els símptomes. Per guarir una malaltia genètica cal revertir la mutació a escala genètica. Això avui dia teòricament ja és possible. Per això vull comentar l’editorial de la revista Lancet del passat 16 de desembre que portava per títol “La promesa de les teràpies genètiques en l’anèmia de cèl·lules falciformes” .

L’arrel de l’editorial és la notícia que l’agència estatunidenca dels medicaments i l’alimentació (US Food and Drug Administration, FDA) ha aprovat en data de 8 de desembre de 2023 la comercialització de dues teràpies genètiques pel tractament de l’anèmia de cèl·lules falciformes. Una d’aquestes teràpies és la primera que s’aprova basada en la tecnologia CRISPR. En aquest espai ja he parlat d’aquesta tècnica, que en poques paraules, permet actuar sobre l’ADN de les nostres cèl·lules i retirar un gen que estigui avariat i substituir-lo pel gen correcte (Vegeu la notícia del 9 d’abril de 2023 a les Tribus de la Segarra). Els americans no són els primers al món en aprovar aquests tractaments, els primers a fer-ho van ser els britànics el 16 de novembre passat.

Expliquem breument en què consisteixen aquests tractaments: primer s’extreuen les cèl·lules pluripotents del sistema hematopoètic del malalt, que genera tots els tipus cel·lulars de la sang i que està a la medul·la òssia, després es repara el gen mutat pel gen normal i per acabar es tornen a introduir les cèl·lules pluripotents ja reparades.

Hi ha dues maneres de reparar el gen mutat; el tractament conegut com a lovo-cel introdueix el gen correcte a les cèl·lules mitjançant un vector que és un virus, mentre que l’altre tractament, conegut com a exa-cel, que aplica la tecnologia CRISPR i fa que l’ADN de les cèl·lules pluripotents del malalt generi l’hemoglobina normal.

Tots dos tractaments han demostrat eficàcia en els assajos clínics en un 90% dels pacients durant un període d’observació com a mínim de dotze mesos. No tot són flors i violes. Aquests tractaments no poden revertir el mal que pot haver fet la malaltia fins aquell moment. Per altra banda, dos pacients tractats amb una versió primerenca de lovo-cel van desenvolupar leucèmia mieloide aguda, una forma de càncer de la sang.

L’editorial valora com un triomf de la ciència i de la medicina que amb prou feines deu anys des del descobriment de la tecnologia CRISPR aquesta s’hagi aplicat ja a la teràpia genètica. Cal tenir en compte que hi ha entre dos mil i tres mil malalties genètiques que comporten una vida de patiment pels afectats i el seu entorn familiar. Moltes d’elles degudes a un error en un sol gen, que és conegut, i on la tecnologia CRISPR seria d’aplicació.

Un altre element a considerar és el cost econòmic d’aquests tractaments. En dòlars americans el tractament lovo-cel costa 3,1 milions i l’exa-cel 2,2 milions. Sense comptar les despeses de l’ingrés hospitalari i les intervencions quirúrgiques. Aquestes quantitats no són tan impressionants si tenim en compte que els tractaments pal·liatius que s’apliquen avui als pacients d’aquesta malaltia al llarg de la vida tenen un cost estimat de 6 milions, que són assumits pel sistema públic americà pels aproximadament 100.000 afroamericans afectats.

Un altre aspecte a considerar és que les teràpies genètiques requereixen una infraestructura sanitària i una experiència que actualment està fora de l’abast de l’Àfrica subsahariana o de l’Índia, on viu la majoria dels pacients amb aquesta malaltia. El desafiament gran que tenen davant les autoritats sanitàries és fer que aquestes teràpies revolucionàries que poden canviar les vides de moltes persones siguin accessibles als malalts que ho necessitin.