MONTSE RUMBAU
Baralles entre mare i fill, la culpa: el maligne. La comunitat hi posa remei -1652-
La importància de la comunitat
Els Gual
La mare i el fill són veïns de Sta. Perpètua, ell és el Pere Gual, l’hereu de la casa, ella és la Marianna, no sabem de quina casa era, ni sabem el seu cognom. Queda clar que és vidua, ja que el marit no surt enlloc.
El començament del document no té pèrdua, queda clar que el maligne té la culpa de les desavinences entre els humans:
“Com lo esperit maligne pertorbador del gènero humà, el qual sempre procura apartar los cristians de la amistat de Déu nostre Sr. y llançar-los a una condemna eterna …”.
El Pere i la seva mare no podien viure en “pau i quietud estant junts, sinó que casi sempre estiguessin ab discòrdia y rinya …”.
Per això, s’intenta buscar una solució a aquest problema que devia ser greu, pel fet que els parents, veïns i el batlle hagin d’intervenir.
Diuen que ho fan “per la conservació de sos béns y persones, y també per la salvació de sas ànimas”.
Hi intervenen familiars:
Dos cunyats de la Marianna i oncles del Pere:
El Josep Gual de Bellprat, i el Pere Gual de la Vall, Esblada, terme de Querol.
I també “altres honrades persones”.
I es busquen solucions al problema:
La casa dels Gual té a l’entrada una habitació que dóna al carrer, i allà és on viurà la Marianna, el Pere farà una paret mitjanera per tal d’estar separats, i no pugui entrar a la resta de la casa. I es compromet e fer-li dins l’habitació una xemeneia. Queda clar que ella només podrà estar a la seva cambra.
I li dóna:
– Un llit amb tres llençols i unes flassades.
– Dues quarteres de segolós, dues de forment i dues d’ordi
– La quarta part d’un “tocino” que ell matarà cada any, i si no el mata, li ha de pagar la part que li hauria de donar.
– Mitja quartera de nous
– 15 lliures per calçar, vestir y companatge, que vol dir el que es menja a més del pa.
– Li deixa l’hort “de baix que està al costat de l’hort de l’abadia (rectoria) y cinc càrregues de fems per posar en dit hort quiscun any y que dita Marianna pugui fer en dit hort lo que li aparaxarà”.
– Podrà prendre també la llenya que “haurà menester per son servei de la heretat de dit Pere Gual”.
Resulta que la Marianna té una filla, germana del Pere, és la Maria. Si viu amb la mare, el Pere es compromet a donar a la Marianna més de les que li dóna.
Però si la Maria fa de criada en alguna casa, o “es col·locada en matrimoni”, aleshores a la seva mare tan sols li ha de donar el que han acordat.
Els mobles que hi ha a la casa es queden on són, perquè és la casa de l’hereu, encara que la Marianna es mori o es torni a casar, no pot reclamar res, ni ella ni els seus parents quan ella mori.
I el Pere es compromet a donar-li tot el que s’ha pactat, “encara no collís cosa en sa heretat, lo que Déu no vulla”.
I també li donarà tot lo acordat, encara que no visqui a la casa, sinó en algun altre lloc, sempre, és clar, que no es torni a casar.
Com a testimonis:
L’Antoni Marí de Sta. Perpètua, batlle de tot el terme.
I el Joan Orgue (escrit així en aquests anys).
Qui devia ser el més problemàtic de tots dos en aquella casa? La Marianna? El seu fill, el Pere? Tenien els dos mal caràcter? Es ficava la mare amb el fill? O era el fill el que no podia veure a la mare?
No ho sabem. El que sí sabem és que el Pere era l’hereu, i allà hi manava ell, i la seva mare havia quedat ja en un segon pla. No consta que la Marianna fos usufructuaria, perquè si ho hagués sigut, sembla que el Pere no la podria haver marginat a una habitació, prohibint-li estar a la resta de la casa.
Aneu a saber com eren l’un i l’altra.
Hem vist en forces testaments com els marits intenten protegir a les seves mullers de l’hereu, per si no s’avenen, el que vol dir que aquestes desavinences devien passar força sovint. Els marits que intentaven protegir-les, havien d’admetre finalment que la dona havia d’acabar marxant sempre de la casa. Encara que el pare obligava a l’hereu, o li recomanava, donar a la mare el necessari per poder viure si marxava de la casa pairal.
Si l’hereu estava casat, aleshores les relacions entre la nora, que era la que ara manava, i la sogra, que sense el marit, ja havia passat a un pla secundari, encara devien ser molts més problemàtiques.
La comunitat
Podem veure per aquest document, com la comunitat era important, i com s’intervenia quan hi havia problemes, i com s’intentava solucionar-los. Els veïns no estaven sols, podien afrontar els problemes conjuntament. Ho hem trobat quan els veïns es reuneixen per fer front a impostos que han de pagar, sobretot després del 1714; com tornar els diners que els han deixat quan han hagut de comprar blat, segurament per una mal anyada; com fer front al que han de pagar al senyor del terme, el comte de Savallà; com és recórrer a bons homes, “homens honrats y temorosos de consciència”, perquè intervinguin per solucionar alguns problemes; i en molts altres moments. Hem trobat molts documents de concòrdia, on s’establien pactes i acords per evitar baralles i restablir la pau.
Si ho comparem avui dia, aquest sentit comunitari ens semblarà molt lluny de l’individualisme existent i cada vegada més arrelat en les nostres ciutats. Segurament en els pobles petits aquest sentit de comunitat pot ser que encara existeixi i que fins i tot pugui arribar a ser important.
Els Gual
En aquest document notarial hi surten uns quants Gual:
El Pere, el fill de la Marianna, que viu a Sta. Perpètua.
El Josep Gual de Bellprat,
i el Pere Gual de la Vall, Esblada, terme de Querol.
Els Gual eren de Seguer, i els trobem ja a mitjan 1500, no abans perquè no en tenim dades. No sabem on vivien, si en un mas, o en una casa prop del castell i l’església. Havia de ser una casa important, perquè sempre tenen mossos i pastors, i devien tenir més edificis, corrals, estables i potser alguna altra casa, ja que moltes vegades hi viuen més d’una família Gual. Per això ens sembla que devien viure més lluny del nucli de l’església i el castell.
I aviat els Gual també hi són a Sta. Perpètua, i com veiem en aquest document, de mitjan 1600, també a Esblada i a Bellprat.
A Seguer, a més dels Gual, a mitjans ja del 1500, també hi vivien els Gavaldà, sempre consta que viuen a la casa d’en Gavaldà. Ells sí que devien viure prop del castell i l’església. Uns van passar a viure aviat a Sta. Perpètua.
Els Mestre, aquests vivien en un mas, el mas dels Mestre.
Els Pasqual, que vivien en el mas que s’anomenava igual.
I tots amb mossos, bovers i pastors, la majoria occitans.
També hi viuen els Prats, el primer que va arribar era occità. Vivien al molí, van ser una colla, aviat també van viure a Sta. Perpètua.
I els Pontnou, també occitans, que vivien en un mas que s’anomenava igual, prop del riu Gaià, i tocant al terme de Sta. Perpètua.
Montse Rumbau
Març 2024
