Els Ferriols
Els Ferriols
La masia
Ubicació:
Camí d’Aguiló
Bellprat
Baixa Segarra (Comarca oficial, Anoia)
(Província de Tarragona).
Localització: 41° 31′ 44″ N, 1° 24′ 15″ E
Els Ferriols, un lloc especial de la Segarra
Els Ferriols és un petit conjunt molt interessant, format per una masia que està ocasionalment habitada, algun cobert, antigues cases enrunades on les heures han tapat bona part del que queda de les antigues parets, i una petita església romànica, St. Esteve dels Ferriols, coneguda també per St. Blai. El conjunt es troba en una zona elevada, a una hora a peu de Bellprat.
L’església, del segle XII i començaments del XIII, sembla que s’hauria construït damunt d’un antic lloc de culte pagà. La raó d’aquesta suposició ve donada per els senyals que hi ha damunt d’una plataforma rocosa davant de l’església. El conjunt d’aquests gravats està format per una xarxa de clots i reguerons o solcs comunicats entre sí, i alguns d’aïllats. Sembla que podria tractar-se d’un antic lloc de culte on s’hi feien sacrificis. Aquests gravats de la pedra estarien inclosos dins l’anomenat art rupestre i la seva cronologia podria agafar des del tercer mil·lenni fins al segle VI a.c.
El conjunt dels Ferriols, quan ets a dins, resulta un lloc especial. La vista des de dalt és molt bona, es veu la muntanya de St. Miquel i el castell de Queralt. Hi ha, pels voltants dels Ferriols, molts tancats i molts marges fets amb pedres grans que sembla que poguessin procedir d’algun conjunt d’edificacions molt antigues. Impressió que coincideix amb els gravats prehistòrics que es troben damunt de la gran placa rocosa just davant mateix de la porta de la petita església, i que fa remuntar tot el conjunt a èpoques molt remotes. Seria un lloc amb un munt d’anys d’història al damunt, habitat durant segles i segles. Amb presència humana ja en època prehistòrica, i potser també en temps dels ibers, ja que era un lloc, estratègicament ben situat i amb aigua. En època medieval es va construir l’església i segurament el petit nucli de cases que va anar subsistint fins arribar a mitjans del segle XIX, quan el conjunt es trobava en aquells anys deshabitat i amb la majoria de les cases en força mal estat. Moment en què va arribar i s’hi va instal·lar la família que en te la propietat, i que va continuar vivint-hi fins a la segona meitat del segle XX.
Ara, el petit conjunt queda oblidat i aïllat enmig de boscos i camps, tot envoltat del silenci, només trencat pel pas del vent i pels ocells que van amunt i avall.
Montse Rumbau
dimarts 19 d’abril de 2011
Els Ferriols
Els Regordosa i els LLorach -1628-
Els Ferriols és un lloc molt especial i força enigmàtic. Passejar pel seu entorn, amb la petita església romànica, el seu antic cementiri, i les pedres planes al davant amb gravats que evoquen antics sacrificis, et transporta a unes èpoques molt llunyanes, i a antics cultes pagans.
La masia, tot i que no està lluny de Sta. Coloma, pertany a Bellprat. Està en una zona elevada, i a prop de la casa hi ha l’església romànica del XII-XIII, coneguda per St. Blai. Al costat, hi ha un petit espai amb alguna estela, un lloc ombrívol on hi havia hagut un petit cementiri, i davant mateix de la porta de l’església, unes pedres planes molt grans amb marques que formen una xarxa de clots i reguerons units la majoria d’ells. Es creu que es tracta d’un antic lloc de culte on es feien sacrificis, amb una cronologia que abraçaria des del tercer mil·lenni fins al segle VI aC.
L’església va ser construïda damunt d’un antic assentament de culte pagà, com passa amb moltes altres esglésies romàniques situades en llocs estratègics.
Ara als Ferriols tan sols hi ha una masia i algun cobert, però hi havia hagut més cases. Un poblament que podria tenir un origen molt antic, potser ibèric, potser fins i tot encara anterior, com hem comentat més amunt. Davant de la masia, i a la dreta hi ha un pas que baixa, on sembla que havia existit un antic portal, i segueix fins a arribar a un corriol envoltat d’arbres.
Quan el 1850-60 el Josep Domingo del mas del Quer va comprar la finca, a més de la masia es podien veure les altres cases, encara que ja no estaven en bon estat. Amb el temps algunes d’aquestes cases es van anar convertint en coberts, i d’altres devien desaparèixer. Molts marges de l’entorn estan formats per grans pedres perfectament tallades, que potser venien d’aquestes construccions, o d’altres molt més antigues.
Un cop el Josep Domingo ja estava establert als Ferriols, es va casar amb la Maria, una noia de Guimerà i van tenir tres fills i tres filles.
L’hereu, l’Esteve es va casar amb una noia de la Tallada, prop de Montmaneu, i van tenir tres nois.
L’hereu, el Josep, va néixer el 1910, i es va casar amb la Montserrat Tarragó. Els Tarragó eren de St. Gallard –poble molt a prop de Sta. Coloma, i vivien a cal Cornet, la casa d’on venia la família de la mare d’Antoni Gaudí-, però el 1914 els Tarragó ja s’havien traslladat a Sta. Coloma.
El Josep i la Montserrat van ser els pares de l’Anna i l’Elisa. Totes dues van marxar dels Ferriols quan eren joves. O sigui que els últims que van viure a la masia dels Ferriols van ser els Domingo. No sabem qui eren els que hi van viure abans dels Domingo.
Però sí que sabem que a la primera meitat del 1600, el 1628, hi vivien els Regordosa, el Pere i la seva muller, la Margarida. Sabem que per aquestes mateixes dates hi havia un Pere Regordosa que era tintorer i vivia a Sta. Coloma. Potser eren parents uns i altres. Un cognom encara present fins no fa gaire a Sta. Coloma.
Hem trobat els capítols matrimonials que firmen dues famílies:
Els Regordosa dels Ferriols,
Els pares: el Pere i la Margarida
el noi: el Cristòfol.
I els Llorach de Pontils:
Els pares: el Magí i la Francisca
la noia: l’Elisabet.
Els Llorach de Pontils donen com a dot a la seva filla Elisabet, 50 lliures, però en lloc de les 50 lliures li donen una casa, valorada justament amb aquests diners.
La casa havia d’estar prop de l’església de Pontils, perquè afronta “a migjorn amb lo carreret que passa entre la dita casa donada y la iglésia parroquial”. I la casa tenia un farraginal, perquè “a sol ixent afronta amb lo carreró que passa entre la dita casa i un farraginal de la mateixa casa”.
No sabem si el farraginal el donen també junt amb la casa. (El farraginal era on se sembrava farratge, que servia pel bestiar).
Pontils és un poble molt petit, amb un carrer que va cap a la plaça, i un sol carrer important: el carrer Major, que va de la part inferior del poble, passa per la plaça i va fins al capdamunt. Passada la plaça a la dreta hi ha l’església, un edifici molt gran que destaca força enmig de les cases del poble.
O sigui que la casa havia d’estar ben bé al mig del poble.
També li donen un hort:
“lo qual afronta:
- a sol ixent amb lo riu Gaià
- a ponent: amb lo hort d’en Pere Mateu del mas
- a migjorn, amb dit Mateu
- y a tramuntana, amb terres de Joan Ferrer de la masia”.
Havíem trobat els Mateu del mas i els Ferrer de la masia a Pontils (500 anys de vida rural …), però no sabíem on podien estar aquestes masies, ni ningú les havia sentit anomenar mai, ara potser podríem situar-les no molt lluny del Gaià i més o menys a prop de la zona on hi havien els horts, encara que també podien ser molt més lluny.
La casa que li donen havia de ser senzilla, i encara no era habitable, ja que els Llorach acolliran al Pere i a l’Elisabet a casa seva durant 12 anys, on “tots han de treballar en ella per augmentar-la … per a que en dit temps pugan acomodar-se millor a la sobredita casa dalt donada”.
I estableixen per pacte que si l’Elisabet morís sense fills, ha de tornar tot a la casa dels Llorach. Això era el que passava sempre, el dot retornava a la família que l’havia donat, si la noia moria sense fills.
El Cristòfol, dona d’escreix, o sigui per la “lloable virginitat” de l’Elisabet: 25 lliures.
L’escreix era en agraïment de la virginitat de la noia. I només representava una part dels diners del dot, normalment bastant menys de la meitat.
El fet que el Cristòfol i l’Elisabeth es quedessin a viure a la casa dels Llorach, i després d’un temps poguessin anar a la que els hi havien donat, vol dir que el Cristòfol no era l’hereu dels Regordosa, ja que si ho hagués sigut, s’haurien quedat a viure als Ferriols.
Montse Rumbau
Setembre 2023
Elegia dels Farriols (Ferriols)
Homenatge als meus avis-padrins: Esteve i Elisa
Els Farriols, que són? Una casa pairal, records d’infantesa, dels avis (padrins) oncles, cosines. Records dels camps de blat, d’ordi, dels temps de sega, del batre, dels trills, del garbejar, de les tandes, de girar la batuda, del sol que semblava que queia foc, de records…, records i records.
La masia està situada al capdamunt d’un turó des d’on es veu tota la vall de l’incipient riu Gaià. Panoràmica esplendorosa on al fons la muntanya del Montclar i el pic de Sant Miquel que tantes estones contemplava embadalit … Somiant i somiant.
També la carretera que va a Sta. Coloma de Queralt. Els dilluns era, suposo que encara deu ser, mercat, aquell mercat de pagesia on anaven a vendre llurs mercaderies casolanes i fresques, fins i tot vives, on el regateig era la norma tant a la puja com a la baixa. Allà es trobaven parents, amics i coneguts de tota la comarca. Allà anaven a comprar els garrins per engreixar a casa. Es compraven a la plaça dels Porcs, allevores anomenada plaça d’Espanya…, més tard ho van canviar de lloc. Hi havia llocs emblemàtics Com a cal Genaro on es menjava un bacallà al romesco (local) per llepar-se els dits. Com hi disfrutava el meu avi! amb el Magí de l’Estevó, i en Miquel, el seu germà… amb els anys vaig saber que érem parents. El forn de cal Feliu, on ens proveíem de pa per tota la setmana… amb aquella flaira de pa acabat de coure. El cisteller de cal Passamaner, que venia les millors panistres, coves i cistells de la comarca. El de la mel, en Josep Calaf, que em va ensenyar a estimar i entendre les abelles. També em va ensenyar a caçar i anar pel bosc. En Josep de la Mel, com li dèiem, els estius treballava als Farriols durant tot el segar i batre. Tot batent entre tanda i tanda anàvem a caçar algun conillet que veiem des de l’era. Encara no havia arribat la fastigosa mixomatosis, que tant de mal va fer i encara perdura malauradament. Recordo un estiu que en vàrem menjar-ne casi cada dia de conill de bosc. El ritual de portar les mules a abeurar… la font estava sota el coster. L’aigua l’havíem d’anar a buscar a baix a l’hort amb galledes a coll, malauradament anàvem carregats de pujada. A la masia no hi havia aigua. Hi ha un pou, però no es refiaven que l’aigua fos prou bona. Es notava que havien patit alguna pesta, la netedat era, per aquesta causa, prou escrupolosa.
La Padrina era qui més vetllava per tot això. D’alguna manera era l’ànima de ferro que cal per portar una masia com els Farriols. No ho va tenir fàcil, en aquelles èpoques res era fàcil, però se’n sortia força bé malgrat les circumstàncies adverses que li va tocar viure. Era una dona de ferro. Un dia era a Barcelona per veure els seus fills, en Joan, el meu pare, i en Ricard, i estan tots dos a casa sols li va agafar un atac de feridura (ictus) als meus braços. Imagineu-vos el meu patir, no sabia que fer i veure la meva padrina d’aquella manera… i jo només tenia disset anys… Va tornar a la masia fins al final dels seus dies, sempre ajudada pel meu avi i el seu fill i hereu dels Farriols: en Pep. Pep dels Farriols.
En Pep va tenir mala sort. El 1948 un dels tres gossos que hi havia a la masia, el Marxand, la Linda i la Sarita, va cadellar i l’Elisa que, tenia tres anyets, els va voler veure i la gossa i aquesta li va fer una rascada a la galta. La mala sort és que es va comprovar que tenia la ràbia. La mare, la Montserrat, li va fer un peto i ja està curat… Però com es va comprovar que tenia la ràbia tots se’n van anar a Barcelona i es van posar la vacuna antiràbica del famós Dr. Ferran… tots se la van posar menys la Montserrat perquè deia que ella no havia tingut cap contacte amb el gos. No se’n recordava que havia fet un peto a la ferida de l’Elisa … Al cap de poc temps va morir de la ràbia. Va ser una tossuderia no voler-se posar la vacuna com tothom va fer i tant li van recomanar … En Pep es va quedar vidu i la padrina …
I la padrina es va quedar sola en el govern de la masia com única dona. Diuen que les desgracies i mals de cap no venen mai soles i llavores es va trencar el braç … Per acabar-ho d’arrodonir.
Les meves estades als Farriols eren les vacances d’estiu, llibertat, natura, amplis espais, les tornades a Barcelona eren una creu i un fàstic, els dies eren grisos, llargs, avorrits. Només eren una mica animats a casa dels altres avis on també em sentia molt estimat, però no tenia amb qui jugar i estava sol vaig començar a interpretar les lletres i axis a llegir. Com que els contes eren d’abans de la guerra ho eren en català i sense adonar-me’n llegia correctament en català, cosa que sempre n’he estat força orgullós. La història va ser quan vaig anar a col·legi per primer cop em vaig trobar en una llengua diferent … Tot i que uns mesos després, ja no se’m feia estranya. El que mai vaig entendre era el perquè. La classe es feia en castellà, però quan parlàvem personalment amb els professors ho fèiem en català… van haver de passar uns anys fins que ho vaig entendre… a mitges.
Em passava el temps pensant a tornar als Farriols els espais, la llibertat, la vida assilvestrada, la manca de cotxes, el plaer d’anar en carro amb l’avi, sobretot els dilluns en què anar a mercat era la veritable festa. Que costava que arribés l’estiu!
Els mossos que venien per ajudar al segar i batre no sempre eren els mateixos a vegades eren gent força original. Recordo un tal Ignasi de Tous que se li va donar una habitació i al cap d’un parell de dies li digué a la padrina: Mestressa, que us faria res si anava a dormir a la pellissa, doncs no estic avesat a dormir tancat en un quarto i dormir amb matalàs i llençols. I es va passar l’estiu dormint sempre a la pallissa. Era un bon mosso.
De tots els que hi van ser com mossos, el més emblemàtic va ser en Josep de la Mel. Les seves grans aficions eren: la caça i les abelles. Tan era així, que el meu avi li havia arrendat un tros de terra plantat de trepadella, que fa una flor molt productiva. Tenia un munt de caixes, ja modernes, però de tant en tant s’havien d’anar a revisar i cuidar-les perquè també agafen malalties i romanços d’aquesta mena. Jo sempre anava amb ell i aprenia tot allò que es relacionava amb la mel i les abelles. Si agafaven malalties les havíem de separar del seu conjunt transportant-les en una mena de civera a través del bosc fins a trobar el lloc ideal perquè es guarissin.
A partir del 1956 es van acabar les estades estiuenques, però no l’estimació pels Farriols, que d’alguna manera encara perdura i de tant en tant hi tinc de fer alguna anada… seure sota la freixa, al davant de la capelleta … I recordar, somiar …
Ricard Domingo
2020-09-15
