El preu de la virginitat: l’escreix
Des de temps immemorials i fins ben entrat el segle XIX a Catalunya, el nuvi obsequiava a la seva futura esposa amb un regal que consistia en una aportació econòmica que ell li feia com a premi per la seva virginitat. Aquesta gratificació, diuen els experts que era avaluable i que s’acostumava a pagar en diners, mobles o immobles, entre d’altres, encara que nosaltres sempre l’hem trobat pagada en diners, i mai hem constatat que fos avaluable. Però ara, val més que ens deixem de detalls i passem a exposar l’objectiu d’aquest article que tal com s’entreveu en el seu títol se centra en l’estudi de l’escreix tal com queda exposat en els més de 300 capítols matrimonials que hem pogut consultar entre els anys de 1530 i 1630 als pobles o parròquies de Vallespinosa, Montagut i Pontils. Tots aquests estan redactats pels rectors dels pobles que acabem de dir, els quals actuaven alhora com a preveres, notaris i fins i tot com a testimonis.
Primerament, però, parlarem de l’origen de l’escreix i tot seguit explicarem en profunditat en què consisteix.
Els historiadors creuen que prové, o podria provenir d’una antiga tradició germànica coneguda com a Morgenbage, segons la qual els nuvis passaven la primera nit de noces junts, i després d’haver mantingut relacions sexuals i comprovat que ella era verge, el futur marit a punta de dia li feia un regal com agraïment a la seva virginitat. L’origen del mot Morgenbage provindria, doncs, d’aquest present que el promès oferia a la seva companya, el significat del qual era “el regal de la matinada”.
L’escreix és de llarg el mot més usat per referir-se a aquesta donació marital, però també rebia diversos altres noms, que els rectors anotaven amb diferents llicències gràfiques. Vegem-les: ascreix, excrei, excrex, escrix, excrei, escreyx, screix, excrex.
Creix, crex, crix.
Espoli, espolli, espolit, spoli.
Aucment, augment, aument o aument de dot.
Donació per noces o per núpcies o simplement, per noces.
A vegades es refereixen al complement per noces o al suplement de dot.
Molt sovint, però, ho citen així: li fa d’escreix i/o donació per noces o núpcies…
Antigament, també n’hi deien dècima marital, donat que representava la dècima part de les propietats que posseïa el marit i que passaven a ser propietat de la seva muller, encara que jo no ho he trobat reflectit en els capítols matrimonials al·ludits.
I encara podríem parlar de l’esponsalici, que en el nostre cas fa referència als béns que aportava la futura esposa juntament amb el seu dot; nosaltres ho veiem constatat en la carta dotal i/o d’esponsalici que signava el futur espòs quan rebia el dot i l’aixovar de la noia.
Si bé totes les anteriors denominacions sobre l’escreix les considerem més o menys sinònimes, a vegades tenim alguns dubtes, donat que en uns quants capítols matrimonials trobem que donen una quantitat per noces i una altra per donació per noces, o, per una banda, li fan augment de dot i per l’altra li fan l’escreix, i també trobem un cas en què donen l’augment de dot al nuvi.
Constantment els rectors apuntaven la causa de la donació de l’escreix i escrivien…”per sa lloable virginitat” o “per la lleal virginitat que ab ella trobara“. I sovint hi afegien…”segons es costum y pratiga de esta terra”, amb les següents variants…”segons la lloable consuetut de Catalunya“, “segons Consuetut de Catalunya”, “segons Consuetut de esta terra”, “seguint lo lloable Costum que segueix en lo present Arquebisbat de Tarragona”, “per la lloable consuetut de la ciutat de Barcelona”. I encara una més que trobem especialment curiosa: “per sa lloable virginitat corrompedora“, sí, és clar que es pot corrompre la virginitat, però aquí ho trobem fora de lloc, ja que ens estem referint a una dona que arribava presumptament verge al matrimoni, i per aquesta raó en els capítols matrimonials ens la presenten com a honesta i com a donzella.
Com acabem de veure, era especialment valuós arribar verge a les esposalles fins al punt que a vegades no es pagava l’escreix fins que l’espòs esdevenidor (com diuen els documents) no havia consumat el matrimoni.
L’escreix era una donació de caràcter voluntari, que molts nuvis aportaven al matrimoni (de fet, ens consta que a vegades era el pare i/o els pares els qui el donaven) encara que no hi estiguessin obligats, amb tot, però, n’hi havia una petita part que no el donaven, i per tant en els capítols matrimonials ni tan sols l’esmentaven.
Quant a la quantia de l’escreix, hi havia llibertat per fixar-lo perquè en els capítols matrimonials estudiats no s’observa cap quantitat regular donada si prenem com a referència el dot aportat per la núvia. Per un seguit l’escreix sempre és inferior a 50 lliures independentment del gruix del dot que ha donat ella. Només trobem un cop que arriba a les 90 lliures, i dos cops que arriba a les 100. En una ocasió trobem que el dot és igual a l’escreix, i en una altra que és superior. L’aportació de l’escreix variava d’un 50% a un 5,66%, i entremig hi ha una gran varietat de propostes, la qual cosa ens confirma que no hi havia cap proporció establerta entre ells. A vegades l’escreix està afegit al dot que donava el nuvi i aleshores no se’ns diu la quantitat. Hi ha un cas en el qual l’escreix està afegit a les compres i millores. Diu així “No hi ha compres ni millores per so li fa 40 lliures de escreix“.
Els diners de l’escreix pertanyien a la dona, però mentre durava el matrimoni era el marit qui en tenia l’usdefruit i qui l’administrava i si el marit moria, aleshores era ella la que en tenia la propietat i administració i el podia deixar a qui volgués, que podien ser els seus fills si n’hi havien o als seus pares si eren vius.
En molts capítols matrimonials trobem, que en el cas que hi hagués fills del present matrimoni, llavors els dits capítols precisen que ella no podrà treure l’escreix de casa, ja que haurà de ser per als fills.
En el cas que no hi hagués minyons, podien passar dues o tres coses: que quedés per ella i els seus, o que tornés al donador, o sigui el marit. Només en una ocasió hem trobat que l’escreix és dividit en dues parts, una meitat és per als fills i l’altra pel marit.
Algun cop també acorden en els capítols que la futura muller pot disposar de l’escreix en el cas que vulgui fer testament.
Algunes vegades també trobem que l’escreix és fraccionat i una porció d’aquest, és donat a una filla o a un fill en concret com a contribució esponsalícia.
Les vídues que es tornaven a casar no tenien dret a rebre l’escreix; no obstant això, en trobem algunes que sí que el rebien, hi ha el cas curiós d’una vídua que quan es casa, aporta l’escreix que li donà el seu primer marit, i en el present matrimoni el nou marit també li paga l’escreix.
En alguns capítols matrimonials trobem que la quantitat de l’escreix, és pactada i concordada entre les dues parts.
A vegades el futur marit a l’hora de formalitzar els capítols, no deu disposar dels diners que li fa d’escreix, i per això els “assegura sobra sos bens ab jurament”.
Hi ha algun cas també, que el rector anota: li fa d’escreix…i deixa un espai en blanc on hi hauria d’haver posat la quantitat assignada. Suposem que en aquests casos el nuvi no li devia donar l’espòlit.
I bé, potser ja no ens queda res més a afegir que sigui prou important per a comentar-vos-ho, potser només constatar que aquesta donació per noces amb el temps perdé aquesta connotació sexual i es convertí en una nova aportació econòmica que venia a engruixir el dot femení.
Ja hem dit abans que l’escreix s’aplicà fins ben entrat el segle XIX, però el que no sabem és perquè deixà d’aplicar-se. Potser esdevingué antiquat i obsolet?. Potser ja no era prou important arribar verge al matrimoni?. O potser la societat d’aquell segle havia evolucionat i havia considerat que aquesta aportació nupcial era humiliant i discriminatòria per a la dona i que calia establir un equilibri més just entre marit i muller?. L’inconvenient de la desaparició de l’escreix va ser que la dona deixà de percebre aquesta donació per noces, i en el cas que ella es quedés vídua, aquests diners sempre venien bé per tirar endavant la família, però ara ja no podia disposar d’aquests dot afegit…la solució però podia ser ben fàcil, només calia que el nuvi augmentés el seu dot i com a mínim l’igualés al d’ella; però això en realitat no sabem si va arribar a passar mai, però el que sí sabem amb certesa, és que ben sovint els cónjugues masculins no aportaven res al matrimoni, ni dot, ni escreix, ni compres i millores,…res, únicament els seus cossos, que “donaven a ella com a lleial espòs esdevenidor”.
Josep Ballabriga Clarasó
Agost 2024
