Diuen que els plaers inesperats son els més agradables. I a fe de Déu que el dimecres ens hi vam trobar de ple la immensa majoria dels qui vam assistir al concert de Sant Magí. Gran part del públic no en sabiem gran cosa de la trompeta barroca –també dita natural–, i estavem a l’espectativa de com podria anar el concert. Sabiem, això sí, de la categotia dels músics, i del nivell de dos dels millors trompetistes de barroc, Robert Vanryne i Neil Brough. Ara podem dir que tots els interprets tant els del país com els foranis, van estar a un nivell altíssim.

El repertori, que incloïa obres de compositors com Biber, Buxtehude i, per descomptat, Bach, va oferir una exploració fascinant de les possibilitats de la trompeta barroca.

L’inici va ser una sonata amb una força i contundència fins i tot inesperades. Després van venir els matissos, i la combinació mes dolça dels oboes i l’orgue i també el so vigorós sense concessions de les timbales, constantment afinades.

Tot el repertori va servir per destacar l’equilibri entre el virtuosisme exigent i la delicadesa melòdica, creant moments de gran intensitat i bellesa. Cada peça va ser un homenatge no només a Reiche, sinó a tota una tradició rica en profunditat i expressivitat. 

Totes les peces, repetim, i els seus compositors van representar magníficament la riquesa musical del barroc, destacant-ne qui va excel·lir, no cal dir-ho: J. Sebastian Bach. També tots els intèrprets van brillar en l’execució de cada peça amb admirable coordinació i no cal dir, en tots els solos que vam poder gaudir i que van ser intensament aplaudits.

Després del concert, a l’hora de la xocolata desfeta, es palpava a l’ambient la felicitat per l’èxit del concert i perquè ara sí, ja sabíem de primera mà el so magnífic de les trompetes barroques i que tornar-les a sentir ja no seria un plaer inesperat sinó que en seriem entusiastes. Coses que passen a Sant Magí.