“Però si volem establir una relació més personal, perquè vivim sols i ens agrada tenir algú que s’alegri del nostre retorn a la llar i ens rebi, llavors mirarem de tenir un gos. No creguem que sigui cruel tenir a un d’aquests animals en un habitatge urbà. La seva felicitat depèn principalment del temps que puguem passar amb ell i de les vegades que pugui acompanyar-nos en els nostres passejos o sortides. No li importarà esperar hores davant del nostre lloc de treball, si per fi li arriba l’anhelada recompensa que suposa per a ell el fer una passejada de deu minuts amb nosaltres. Per al gos tot es resumeix en l’amistat personal. Però convé meditar bé abans la responsabilitat que ens arriba, perquè l’amistat amb un gos fidel és ferma i dilatada. Abandonar-lo equival a donar-li la mort. I pensem també, si som molt sentimentals, que la durada de la vida del nostre amic és molt més breu que la nostra i que és inevitable una trista separació després de deu o catorze anys.”

Konrad Lorenz

“Parlava amb les bèsties, els ocells i els peixos”, 1949