Sílvia Soler és una escriptora i periodista catalana, nascuda a Figueres el 1961. No em vull allargar amb la seva biografia, que podeu trobar a la Viquipèdia, perquè m’agradaria centrar-me en el llibre llegit al club de lectura. A més, hem tingut la sort que l’autora ens va visitar el passat 18 d’octubre i vam poder fer un col·loqui sobre el llibre amb ella.
Fent una ràpida sinopsi, us puc dir que és la història, al llarg d’un any i mig, d’una família catalana formada pels pares i quatre fills, classe benestant, els Boscà Ustrell. Un any i mig que dona per molt: per enamorar-se, per separar-se, per tenir un fill, per trobar el teu lloc al món, per redescobrir-se… Situada entre Badalona (la Sílvia ens va explicar que va voler reivindicar la vàlua de la ciutat a la novel·la) i la Vall d’en Bas, on passaven els estius quan els nens eren petits (qui no recorda els seus estius d’infantesa?), a través d’un dia a dia normal, amb uns personatges molt ben definits, la novel·la t’enfronta a identificar-te amb moltes situacions i sentiments. Pots ser tu, la teva parella, els teus fills.
Enllaçant els personatges, com una dansa, anem coneixent a cadascun d’ells, com pensen, com són. L’autora ens presenta un bonic concepte de família, sobretot si no n’has tingut una de gaire normal. És un cant a la nissaga, al clan, a sentir-se part d’un tot, d’una comunitat familiar.
El llibre convida a fer moltíssimes reflexions:
– És trist acostumar-se a viure amb l’altre? “Els costums són la part més plaent de la vida, allò que ens sosté” o bé “la vida quotidiana ens consumeix”?
– La Tina té seixanta anys. El marit no troba a faltar el físic sinó l’alegria i la desinhibició. Per què ho perdem? Aquest fragment és un poema, un elogi a envellir.
– És interessant també el rol dels fills dins la família: “El rol que ens toca en l’àmbit familiar és el rol que ocuparem al món quan siguem adults”. Destaco el personatge de la Cèlia (Ai, la Cèlia!), buscant en una relació tòxica tot allò que li va mancar de petita. O bé una frase que m’ha encantat: “La mirada reservada als germans grans”.
– Pensaments sobre la maternitat i com la vivim cadascuna: “No hi ha ningú al món, en tota la nostra vida, amb qui siguem tan exigents com amb la nostra mare”.
El fet cada vegada més extens que els joves se n’hagin d’anar a treballar a l’estranger i el que suposa això per a la família (i pel país!).
I així podríem anar agafant paràgraf per paràgraf i tenir una bona conversa sobre tot allò que surt, aquestes minúscules hostilitats o minúscules tendreses que formen part de qualsevol convivència. Un gran llibre.