Viatjar, caminar i gaudir de la muntanya. Són tres de les meves aficions preferides.
Així doncs, fa uns dies, vam decidir emprendre un periple on poder fruir de totes tres alhora. I com si es tractés d’un viatge a Ítaca, l’itinerari va agafar una total rellevància, convertint-se en el principal protagonista.
Es tractava d’arribar al camp base de l’Annapurna, també conegut com a Santuari de l’Annapurna. El nom Annapurna és sànscrit i vol dir “deessa de les collites”. És un lloc místic, colossal, aclaparador, rodejat d’un anell de muntanyes altíssimes i nevades, entre les quals destaca l’Annapurna I, la dècima muntanya més alta del món (8091 m), i una de les més difícils d’assolir, i on han deixat la vida molts alpinistes, entre ells l’Iñaki Ochoa, que encara descansa entre aquelles parets de gel.
Llevar-se de matinada per a veure sortir el sol il·luminant les arestes d’aquells gegants; desvetllar-se a poc a poc sentint el fred net i pur; percebre la teva respiració entretallada no només per l’alçada sinó pel paisatge imponent; sentir-se petit però alhora part d’una immensitat i una grandària infinites… Tot plegat m’ensenya que sí, que val la pena viure, que hi ha coses grandioses que compensen tota la mediocritat i la rutina que sovint ens envolta.
Però també és important el camí fet per arribar a aquest lloc sagrat. No és un camí fàcil. Requereix un munt d’hores en avió, arribar a un país culturalment molt diferent del meu, adaptar-me al seu ritme, a la seva gent, al seu menjar, als seus costums, aprendre algunes paraules en nepalès… Després cal fer una llarga jornada de quasi deu hores en un autobús, per unes carreteres impracticables i un trànsit embogit, fins a acabar pujant a un “jeep” que ens portarà per camins encara pitjors, tancant els ulls per a no veure els penya-segats i sentint-te immortal per una estona, perquè sembla impossible continuar viu en aquella travessia.
I per fi, allà hi som, a punt de començar a caminar. De lluny, ja veiem el Machapuchare, la cua de peix, una muntanya sagrada pels nepalesos, i intuïm tot el que ens meravellarà aquests dies. Ens rodegen cims d’entre 4000 i 5000 metres d’altitud, però no tenen noms, són només turons diuen, dins la monumentalitat de l’entorn i el que ens espera més endavant. La nostra estimada Pica ha quedat reduïda a un no res, què hi vols fer!
El camí és físicament exigent, n’hi ha moltes, moltíssimes escales, i bastant desnivell, així que toca agafar-s’ho amb calma. No és una ruta perdedora, ni trobarem passos complicats o aeris, no cal ser un alpinista ni portar material adient, així que hi ha força gent que la fa. Són uns sis dies de marxa, dormint en austers però suficients i acollidors refugis on descansar i agafar forces amb un bon “dal bhat“, plat típic del país.
Un recorregut on compartir estones amb desconeguts, repetint el famós “namasté“, una bonica i respectuosa manera de saludar-se, i on regalar-se temps per a un mateix, en soledat. Dies sense mòbil, sense emails, sense televisió, sense tecnologia. Una peregrinació al cor de l’austeritat: caminar, menjar, dormir, contemplar. Un regal.