Fiódor Dostoievski, uns dels escriptors més importants de la literatura russa, va néixer a Moscou el 1821, i morir a Sant Petersburg el 1881. Aquesta vegada recomano enfervoridament llegir la biografia de Fiódor Dostoievski, val la pena descobrir una història vital de patiment que sembla treta d’una novel·la, i que ajuda a entendre la seva profunditat i el seu coneixement de l’ànima humana i les seves contradiccions.
Adjunto un enllaç que em va semblar interessant sobre la seva estada a la presó d’Omsk.
La seva novel·la “Les nits blanques”, escrita el 1848, quan tenia vint-i-set anys, és una obra que potser ara pot semblar carrinclona, però que t’atrapa un cop comences a llegir, potser pel to vívid i real dels diàlegs, per totes les emocions que conté o pel patiment i la innocència dels seus personatges. Situada a Sant Petersburg, el llibre està escrit en primera persona. Trobem un narrador sense nom que es defineix com un somiador, un jove que se sent sol, que viu dins el seu món de fantasia, i que, de sobte, coneix a la Nàstenka, de qui s’enamora i que li fa aixecar el vol. El narrador és un home tímid, bo i generós. La noia és candidesa i ingenuïtat en estat pur. Durant quatre nits serem espectadors de les pujades i baixades emocionals dels personatges, fins a arribar a un desenllaç agredolç.
El llibre ha estat portat el cinema diverses vegades, potser la més coneguda és la del director Luchino Visconti, el 1957, “Notti bianche“, protagonitzada per Maria Schell i Marcello Mastroianni, un bonic clàssic en blanc i negre.
L’edició que hem llegit al club de lectura té un epíleg de Carlota Subirós que ens ha semblat molt interessant, amb inspiradores preguntes per a reflexionar una mica sobre el fet d’estimar o ser estimat.