Plou. Si ho mirem objectivament, no és bo ni dolent. És un fet natural. Però a la majoria d’humans sembla que no ens agrada, ens fa nosa, no ens deixa fer la nostra. Sabem que és important i necessari, però ens molesta en el nostre dia a dia.
Miro per la finestra i veig uns ocells damunt una branca. Plou. Continua plovent. I els ocells estan allà, quiets, mullant-se. Penso en la resta d’éssers vius, i estic segura que a cap animal, excepte l’home, li molesta la pluja. No es plantegen res. Simplement, es mullen, la deixen caure, la gaudeixen, saben que és vida.
I aleshores penso en coses boniques quan plou. Coses que m’agraden. Plou.
Miro les gotetes brillants penjant de les branques dels arbres, i del cablejat que tinc davant de casa, com boniques i petites bombetes platejades.
Somric quan el sol es deixa veure entre el ruixat i es dibuixa un arc de sant Martí al cel gris.
Respiro i ensumo l’olor de terra mullada, d’humitat, de net, d’aire pur.
Escolto el repiqueig de l’aigua a la teulada, el soroll de les canonades que aboquen l’excés al carrer, la fressa del líquid preuat baixant pel carrer i aigualejant-ho tot.
Gaudeixo del mantell de silenci que la pluja estén sobre el terreny, tots els sons queden esmorteïts per la remor de la barrumbada.
I em complau veure aquests camps de cereals verds al meu voltant, bevent d’aquest aiguat, amarant-se d’aquesta ruixada. Vida. Plou.