La revista digital TheScientist en un article publicat els 23 de maig proppassat es preguntava És el final de l’experimentació animal? en referència a l’experimentació pel que fa a la recerca de nous fàrmacs i en concret als experiments que valoren la seguretat i la toxicologia d’una nova entitat química.

L’experimentació animal té un lloc en la ciència des de fa molts anys. La utilitat que té l’estudi dels animals per a nosaltres es fonamenta en el fet que des de molts punts de vista som molt semblants, ja que en provenim per l’evolució. La distribució dels òrgans interns d’una rata, per exemple, és molt semblant a la d’un ésser humà. I les semblances des del punt de vista anatòmic correlacionen amb la fisiologia i sovint amb la patologia. Moltes de les malalties humanes són freqüents entre els animals. Per exemple, un gos en les darreres etapes de la vida pot patir insuficiència cardíaca com qualsevol de nosaltres.

L’autora de l’article que comento recull un missatge de l’agència americana pels medicaments i els aliments (FDA) on es diu que en un període de 3 a 5 anys els experiments per garantir la seguretat dels productes que es proven per primera vegada en humans majoritàriament no seran fets en animals vius.

Avui en dia, en el món de la recerca biomèdica, quan una substància ha demostrat alguna activitat curativa en experiments en animals i cal provar-la primera vegada en humans s’ha de sotmetre a unes proves específiques en animals que en garanteixin la seguretat. Així, possibles efectes sobre la conducta, es valoren en ratolins que reben dosis elevades del producte i experimentadors experts detecten si el comportament dels animals es veu modificat en algun sentit. Pot passar que la substància en estudi generi nerviosisme o pel contrari letargia. Tots els símptomes que s’observin són enregistrats per a ser aprofundits en altres experiments més refinats. També es té en compte si la dosi a la que s’observa un símptoma és molt alta o és propera a la dosi que s’espera donar a l’espècie humana per aconseguir l’efecte terapèutic perseguit.

Quan s’administra un nou producte per primera vegada a una persona l’experiment es diu de fase clínica 1 i l’objectiu principal és confirmar que l’administració no comporta riscos. Les persones que participen en l’estudi són voluntàries i en bon estat de salut i firmen un contracte després de rebre informació sobre el perfil de la substància que es té fins aquell moment. Els voluntaris reben una remuneració, se’ls hi fa una assegurança i en general són joves estudiants de medicina.

No acostuma a haver-hi accidents; s’administren dosis creixents i entre dosi i dosi es deixa un temps prudencial perquè es pugui manifestar qualsevol hipotètica reacció adversa. Per l’experiència prèvia amb la família química a la qual pertany la substància es poden predir alguns efectes adversos. Si es preveu que la substància pot produir augments de la freqüència cardíaca s’haurà de vigilar aquest paràmetre i quan se’n registra un augment consistent serà qüestió d’aturar les dosis següents.

L’experiència que es té en una sèrie d’estudis en animals que prediuen els possibles efectes adversos és molt gran, es remunta a unes quantes dècades, i ha generat una informació ingent. Per tant, caldran molts més estudis per confirmar la predictibilitat per part d’estudis in vitro o in silico (informàtics) per deixar de fer estudis en animals i no córrer riscos quan s’administri en humans una nova substància amb potencials activitats terapèutiques.