El dimecres, dia 20 d’agost, vàrem gaudir del quart concert de la temporada a Sant Magí.
Aquesta vegada el temps encara va ser més propici i a l’hora del sopar, i en acabar el concert, amb la xocolata desfeta, s’hi estava especialment bé.

El concert de dimecres va ser, diria jo, una prova de com la música té la capacitat d’expandir-se cap a nous horitzons. És clar que això no ho fa la música tota sola, va ser de la mà del quintet Libèrica, que ho vam poder copsar.

El programa proposat partia d’un conjunt de cançons tradicionals catalanes i populars, revisades amb plena llibertat creativa. Obres com Sant Joan feu-lo ben gran, El pardal o Rossinyol van sonar amb una vitalitat nova, sense perdre la connexió amb la seva essència.
La veu de Pere Martínez, excepcional, neta i expressiva, va ser el fil conductor d’una narració musical que transmetia autenticitat i molta emoció.
Cal destacar especialment la manera com el grup va saber conjugar la tradició amb l’esperit del jazz. Manel Fortià li va fer dir tantes coses al contrabaix! Amb llaços constants, amb els ritmes mediterranis i les textures més creatives. La trompeta d’Alba Careta, amb un so càlid, afegia color i també lirisme, alternant passatges delicats amb intervencions plenes d’energia. Max Villavechia al piano, espectacular, ens va deixar ben clar perquè el piano és un instrument de corda, mentre que a la bateria, Oriol Roca, magnífic, subtil i contundent, impecable.

El que fa especial aquest projecte és precisament la seva capacitat de situar les arrels populars en un context contemporani. Libèrica no només recupera melodies estimades, sinó que els hi fa un vestit nou amb colors atrevits, sense trair-ne la naturalesa.

En aquest concert hi va haver molta creativitat, molta emoció, i els músics s’hi van entregar amb passió i alegre entusiasme, que és la millor garantia que hi ha per assolir una cosa que ens agrada tant: l’autenticitat.

En definitiva, la proposta de Libèrica és un exemple brillant de com la música pot ser alhora fidel a la memòria i plena d’innovació. I, a fe de Déu, que no va deixar ningú indiferent.