Italo Calvino, italià, nascut a Cuba el 1923. Qui més, qui menys, n’ha sentit a parlar. Em feia il·lusió llegir una obra seva, no n’havia fullejat cap. Miro, per sobre, la seva biografia a la Viquipèdia, i em sembla un autor interessant per les seves idees i trajectòria. Així doncs, agafo el llibre amb ganes i…
No he pogut. Gairebé mai deixo els llibres. Però aquesta vegada ho he fet. He arribat a llegir una tercera part de la novel·la, i ho he intentat, però no m’ha atrapat gens.
A la trobada del club comprovo que al 50% del grup li ha passat el mateix, i qui l’ha acabat, l’ha trobat pesat i difícil.
Personalment, m’ha semblat un absurd, un experiment literari de l’escriptor (opinió compartida per altres components del club), un joc particular on el Calvino va amunt i avall sense cap sentit: ara començo una història, ara una altra.
M’agrada que el llibre que tinc entre mans m’aporti quelcom: idees, distracció, un bon relat, un misteri, pensaments… Però aquesta obra va saltant d’una banda a una altra i no li he seguit el fil. Una novel·la sense sentit, diria jo. Trobareu unes deu històries començades, cap d’acabada. Potser en Calvino buscava provocar al lector, treure’l de la seva zona de confort i esperonar-lo a anar més enllà. En el meu cas, ha aconseguit avorrir-me. Si busqueu un llibre “diferent”, aquest n’és un.