Khaled Hosseini va néixer a Kabul el 1965, però viu als Estats Units des dels quinze anys. Va aconseguir molta notorietat amb la seva novel·la “El caçador d’estels”, el 2003, de la qual es va filmar una pel·lícula, i el 2007 va escriure “Mil sols esplèndids”, el llibre que hem llegit aquest cop al club de lectura. És escriptor i metge, col·labora amb l’ACNUR i ha creat la fundació Khaled Hosseini per ajudar el seu poble, l’Afganistan.
Vull resumir el llibre amb una frase extreta del final d’aquest: “cada història afganesa està marcada per la mort, per la pèrdua i per un dolor inimaginable”.
En aquesta obra farem una desfilada per la terrible història de l’Afganistan des de la vida de dues dones, la Mariam i la Laila, i les seves existències entrellaçades. Interessantíssim anar buscant les referències espacials i històriques que apareixen, com els budes de Bamiyan, ara ja inexistents.
És una novel·la que m’ha recordat “Dones valentes”, de la Txell Feixas, per què m’ha fet sentir la mateixa tristor, impotència i ràbia, i preguntar-me com pot ser que passin aquestes coses, quina mena d’éssers són alguns humans? Tots som iguals, tots patim, estimem i tenim emocions. Per què el fet de néixer nen o nena ha d’estigmatitzar una vida? Per què néixer ric o pobre, o en una cultura o una altra, ha de tenir tanta importància, ha de ser un motiu de discriminació?
A l’Afganistan han viscut guerres i pobresa, però les dones han patit més injustícies que ningú i han perdut els seus drets fins a extrems deshumanitzants.
Em costa entendre que uns homes que han nascut d’una dona, que han tingut una mare que els ha cuidat i estimat, siguin capaços d’anul·lar a la seva esposa d’aquesta manera, que en nom de la religió s’aboleixin els drets humans de tot un grup de persones. Arribar fins al punt de matar la teva dona o la teva filla si han estat violades, per netejar l’honor. No tinc paraules.
Deixeu-me que us parli una mica de la Mariam i la Laila, unes heroïnes, la història de les quals em sembla un homenatge a totes les dones afganes. La Mariam és una persona que, des de ben petita, ja pateix la discriminació de ser dona, de ser pobra i de ser filla il·legítima. Una nena que té uns pensaments i unes emocions massa madures a causa de la seva dura vida, una dona a qui qualsevol compliment la fa feliç perquè sempre l’han fet sentir inferior, i que troba en la Laila i la seva filla, l’Aziza, un refugi i un ancoratge.
La Laila és més forta perquè va rebre més amor durant la seva infància, malgrat que es pensa que els seus germans grans, convertits en màrtirs durant la guerra, ja s’han endut tot l’amor de la seva mare. Per sort, la Laila ha pogut comptar amb un pare amorós i progressista que l’ha protegit els primers anys de la seva vida, i s’ha enamorat d’un bon noi, en Tariq, tot i que la seva història no ha estat fàcil.
Totes dues passen un infern al costat d’en Racheed, el seu marit, que mitjançant la por les té controlades, les maltracta, les humilia i les pega. Tot sota el beneplàcit del govern, els talibans.
Aquesta crònica de ficció és un aterridor mirall de la situació de les dones a l’Afganistan. Una obra dramàtica i forta, amarga, però ben escrita i amena de llegir, literàriament parlant. Ha agradat i horroritzat, per igual, a pràcticament tots els integrants del club de lectura.