A Europa hem après, després de segles de conflictes i violència, que barrejar religió i poder és una recepta segura per a la intolerància i la repressió. La separació entre l’Església i l’Estat no és un caprici ideològic, sinó una conquesta civilitzadora que ha permès garantir llibertats individuals, pluralisme i drets fonamentals. Aquest principi, però, avui es veu qüestionat per una por creixent a criticar determinades creences quan entren en conflicte amb els valors democràtics.

Les religions monoteistes, per la seva pròpia estructura dogmàtica, tendeixen a presentar-se com a posseïdores d’una veritat absoluta. Quan aquesta idea es trasllada a l’organització social, el resultat sol ser el control de les conductes, la repressió del dissens i la subordinació de determinats col·lectius. Europa ha lluitat llargament per alliberar-se d’aquest llast. Pretendre normalitzar avui formes de fonamentalisme religiós en nom del respecte cultural és, senzillament, un pas enrere.

La immigració no és el problema. El problema és la tolerància institucional i social envers pràctiques i discursos que xoquen frontalment amb principis bàsics com la igualtat de gènere, la llibertat sexual, la llibertat de consciència o el dret a abandonar una religió. Quan es permet que la religió justifiqui discriminacions, no s’està protegint la diversitat: s’està legitimant la desigualtat.

El cas de la dona és especialment greu. No es pot parlar de drets humans mentre s’accepta que hi hagi dones sotmeses a codis de vestimenta imposats, a matrimonis concertats, a rols socials rígids o a una vigilància moral constant. Aquestes pràctiques no són simples “tradicions culturals”; són mecanismes de control patriarcal emparats per discursos religiosos. I el silenci davant d’això, per por de ser titllats d’intolerants, és una forma de complicitat.

Resulta paradoxal que societats que han necessitat decennis de feminisme, lluites obreres i reformes legals per assolir drets bàsics, ara es mostrin disposades a relativitzar-los per no incomodar determinats col·lectius. El progrés social no és reversible per correcció política. Els drets no són negociables segons l’origen cultural de qui els vulnera.

Cal dir-ho clar: no totes les ideologies són compatibles amb la democràcia liberal. I quan una religió —o, més ben dit, certes interpretacions d’aquesta religió— promou la submissió, la segregació o la censura, no pot exigir un tracte privilegiat sota el paraigua de la tolerància. La tolerància no pot convertir-se en autonegació.

Respectar les persones no implica respectar totes les idees. La crítica a la religió és legítima, necessària i saludable en una societat laica. Si renunciem a aquest esperit crític, obrim la porta a comunitats tancades, regides per normes paral·leles, on l’individu queda sotmès al grup i a la doctrina.

La convivència no es construeix a base de renúncies unilaterals als propis valors, sinó d’un marc comú de drets i deures que tothom ha d’acceptar. Integrar-se no vol dir abandonar la pròpia identitat, però sí acceptar que la llei civil, la igualtat i la llibertat individual estan per damunt de qualsevol mandat religiós.

Defensar això no és racisme ni xenofòbia. És defensar la base mateixa de la societat democràtica. Si no som capaços de fer-ho amb fermesa, el preu no el pagaran només les minories o les dones de comunitats concretes: el pagarem tots, amb una erosió lenta però constant de les llibertats que crèiem consolidades.