Almudena Grandes Hernández (Madrid, 1960 – Madrid, 2021) va ser una escriptora en llengua castellana i columnista habitual del diari “El País”. Va guanyar el Premi Nacional de narrativa de les Lletres Espanyoles el 2018 i el Premi Jean Monnet de Literatura Europea el 2020 per la novel·la “Los pacientes del doctor García“, llibre que hem triat aquest mes al Club de lectura.
Feta la presentació, entro amb la meva ressenya personal i amb la confessió que soc una apassionada admiradora d’aquesta autora. Pràcticament, m’he llegit tots els seus llibres, des d’una primeríssima “Las edades de Lulú”, que vaig descobrir a la meva joventut, fins a la pòstuma obra que va acabar el seu marit.
“Los pacientes del doctor García” forma part d’un cicle titulat “Episodios de una guerra interminable”, que reuneix les novel·les “Inés y la alegría“, “El lector de Julio Verne” (la meva preferida), “Las tres bodas de Manolita“, “Los pacientes del doctor García” i “La madre de Frankenstein”. En totes elles s’enfonsa en la lluita clandestina de la resistència antifranquista des dels inicis de la Guerra Civil fins als últims anys de postguerra. El títol del cicle és un homenatge als “Episodios Nacionales” d’en P. Galdós.
Són cinc novel·les on es barregen la ficció i la no-ficció, on trobarem personatges reals i fets històrics, i on es dona veu a una memòria històrica massa amagada durant anys a Espanya. Personalment, crec que haurien de ser de lectura obligatòria a l’escola, en aquests moments de bogeria d’ultradreta que ens està ofegant.
De fet, en una entrevista, l’autora ja va assenyalar que Espanya, al llarg de la primera dècada de l’últim segle, s’havia convertit en un país de “carrinclons i rucs”. Una societat, a parer seu, molt desagradable i insensible, plena de gent indiferent al sofriment dels altres, sumida en el miratge de consumisme i materialisme.
A la novel·la triada trobem dos personatges principals, Guillermo Garcia Medina i Manuel Arroyo Benítez, dos homes compromesos amb la llibertat i la República que, a causa dels esdeveniments, han de canviar d’identitat diverses vegades per a poder lluitar contra els feixistes. La història comença el 1936 i s’allarga fins al 1977 aproximadament, ja que també inclou episodis de la Segona Guerra Mundial i com es va ajudar els nazis a fugir a l’Argentina, amb el suport de Franco. Al llarg de tot el llibre ens anirem trobant amb personatges reals, com Clara Stauffer, que converteixen l’obra en un interessantíssim periple pel nostre passat.
Es plantegen qüestions bàsiques, com el fet de viure com un impostor o defensar els teus ideals, de perdre la identitat, i, sobretot, com es poden cometre tantes immoralitats i fins a on pot arribar la crueltat humana.
L’Almudena fa un retrat realista de la pobresa i la mesquinesa d’aquella època, de la disbauxa de partits d’esquerra que no van saber unir-se i combatre els feixistes, de com s’arriba a les baixeses més infames si et fan creure que l’altra persona no és un ésser humà sinó un animal, de com pot morir l’esperança…
Els governs necessiten poder, i l’aconsegueixen manipulant al poble, fent-li creure que sempre hi ha un enemic darrere la porta: els jueus, els comunistes, i ara, els musulmans o els migrants.
Per acabar, vull fer un elogi de la bonica prosa d’aquesta autora, que m’enamora amb expressions com “una hemorragia de gratitud” o “el lluvioso silencio en el que hicieron el equipaje“.
La novel·la ha agradat bastant a totes i tots els integrants del club que l’han llegit, i ha provocat una interessant conversa sobre tots aquests temes durant la trobada. Si s’ha fet alguna crítica ha estat per la llargada de l’obra, creient que es podria haver retallat una mica.
Us recomano la novel·la per a gaudir de la bona literatura i per no oblidar el nostre passat.