Joan Sales i Vallès (Barcelona, 1912 – 1983) fou un escriptor, poeta, traductor i editor català. Es va llicenciar en Dret i va ser professor de català. La seva obra més coneguda és la novel·la Incerta glòria. Com a editor, va publicar La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda i Bearn, o La sala de les nines, de Llorenç Villalonga, entre altres obres emblemàtiques de la literatura catalana.

Es van publicar els epistolaris que va mantenir amb el poeta Màrius Torres i el que va mantenir amb Mercè Rodoreda (Cartes completes (1960-1983). Rodoreda, Mercè / Sales, Joan), que detalla tot el procés d’edició de La Plaça del Diamant, entre altres obres.

Va viure la dictadura de Primo de Rivera, que el va enviar a la presó, la guerra civil del 36 al 39 al front, després es va exiliar a França, la República Dominicana i Mèxic. Va tornar l’any 1948 a Barcelona, on va començar la seva tasca com a editor.

Sempre va tenir un pensament independent, cosa que fa que sigui difícil d’enquadrar en un espai polític o ideològic concret. Es pot dir, això sí, que va ser catalanista de pedra picada. Va militar al Partit Comunista Català, al Bloc Obrer i Camperol i a Unió Democràtica de Catalunya.

He fet intents de llegir Incerta glòria, però no he aconseguit passar de les primeres pàgines.
He hagut de fer esforços per llegir l’obra que ens ocupa avui. No contribueix a generar empatia que el personatge principal sigui un clergue i el text tingui abundants reflexions clericals. L’aproximació que fa al fet religiós em sembla infantil i carrinclona.

Encara que alguns assistents han llegit i valorat una o altra de les edicions d’Incerta glòria, la majoria ha reconegut que l’obra que hem llegit aquesta vegada és clarament inferior i de lectura difícil.

A escala literària no estic d’acord amb l’ús de castellanismes que apareixen sovint, com acera, fatxada, i que Sales havia defensat en polèmica amb Mercè Rodoreda.

Hem recordat altres aproximacions en forma de memòries al període històric de la guerra, exili i franquisme, com les d’Avel·lí Artís Giner Tísner (Viure i veure), Moisès Broggi (Memòries d’un cirurgià), que a mi han agradat més.