Ahir, dissabte a la tarda, vam gaudir d’un magnífic concert de piano, que sota els auspicis de la Fundació Queralt, ens va oferir el mestre Manel Camp, pianista i compositor, a la Sala Gran del Castell a Santa Coloma de Queralt.

Aquest recital tenia per títol Banda sonora en anys de lluita, i va esdevenir més que un concert. Va ser, sobretot, un exercici de memòria compartida, un viatge a través d’unes cançons que formen part indestriable de la història sentimental i col·lectiva de diverses generacions.
Amb la sala plena, i des del primer moment, el públic va connectar amb unes melodies que durant anys van acompanyar esperances, resistències i anhels de llibertat, en temps difícils i sovint marcats per la repressió i la manca de llibertats.

Manel Camp, amb gran capacitat interpretativa, va fer del piano una veu plena de matisos. Va anar desplegant un repertori molt evocador.
Les interpretacions d’Ítaca, de Lluís Llach; Al vent, de Raimon; Al otro lado del río, de Jorge Drexler; Unicornio, de Silvio Rodríguez; Qualsevol nit pot sortir el sol, de Sisa; We shall overcome, de Joan Baez i Pete Seeger; Blowing in the wind, de Bob Dylan; A Margalida, de Joan Isaac, o Què volen aquesta gent, de Maria del Mar Bonet, van ser molt ben rebudes per part d’un públic que reconeixia immediatament aquelles melodies i tot el que representen.
Probablement, aquí rau una de les grans virtuts del concert: la capacitat de convertir unes peces conegudes en una experiència fortament evocadora. Manel Camp no es limità a interpretar unes cançons emblemàtiques; les revisità des del piano amb respecte, delicadesa i personalitat pròpia, deixant espai perquè cadascú hi retrobés records, vivències i emocions personals.

No és estrany. La trajectòria de Manel Camp està estretament vinculada a molts dels artistes i moviments musicals que van marcar aquells anys. Pianista, compositor i arranjador de llarga i reconeguda trajectòria, i bon coneixedor de l’univers de la Nova Cançó, treballant al costat de noms com Raimon, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach o Joan Isaac, entre molts altres. Aquesta proximitat vital i artística amb les obres interpretades es feia evident en cada peça.
Cal destacar també l’encert de la Fundació Quer Alt en l’organització d’aquest acte, que va saber reunir música, memòria i compromís en una proposta cultural de gran qualitat i notable capacitat de convocatòria.

Al final del concert, quedava la sensació d’haver assistit a alguna cosa més profunda que un simple recital. Durant una estona, aquelles melodies van tornar a ser la banda sonora d’uns anys de lluita, però també d’esperança, i van recordar que la música és capaç de preservar intactes emocions i ideals que el pas del temps no aconsegueix esborrar.