Acabo de llegir una notícia que m’ha deixat inquiet.

Segons diverses informacions, empreses dedicades al desenvolupament d’intel·ligència artificial han comprat grans quantitats de llibres per escanejar-los i convertir-los en text digital destinat a l’entrenament dels seus models. En alguns casos, el procés implica desllomar els llibres, escanejar-ne les pàgines i destruir-ne posteriorment els exemplars.

No m’inquieta la intel·ligència artificial. Potser tampoc pels drets d’autor. Ni tan sols per la digitalització de llibres. El que m’ha inquietat és una altra cosa.

No em costa gens entendre la lògica de l’operació. La possibilitat de conservar textos, fer-los accessibles i posar el coneixement a l’abast de tothom és una de les grans conquestes del nostre temps. Les biblioteques digitals, els arxius accessibles en línia i la capacitat de consultar obres que abans només podien trobar-se en determinats centres de recerca constitueixen un avenç extraordinari.

De fet, seria absurd negar el valor cultural d’aquesta preservació.

Però justament avui que llegia la notícia, havia compartit una reunió amb els responsables de l’editorial Obrador  Edèndum que té la seu a la nostra vila. Gent que dedica una part considerable del seu temps, dels seus recursos i de la seva il·lusió a publicar llibres que probablement no esdevindran mai supervendes, però que els responsables i molts estudiosos els consideren prou valuosos per a esmerçar-hi tot l’esforç.

I això em fa mirar la notícia amb uns altres ulls.

Quan pensem en un llibre, sovint pensem en el text que conté. Però un llibre és també el resultat d’un procés llarg i complex. Hi ha l’autor, naturalment, però també el traductor, el corrector, el maquetador, l’editor, l’impressor, el llibreter i, finalment, el lector. Darrere de cada volum hi ha una cadena de decisions culturals i d’esforços humans que rarament es fan visibles.

Per això la destrucció física de l’exemplar em produeix molta incomoditat.

No perquè desaparegui el contingut. Precisament el contingut és allò que es preserva. Potser fins i tot arribarà a més persones que mai. El que desapareix és una altra cosa: l’objecte que testimonia aquell esforç.

Vivim en una època paradoxal. Mai no havia estat tan fàcil conservar i difondre el coneixement. Mai no havia estat tan fàcil reduir un llibre a la informació que conté.

Les dues afirmacions són certes alhora.

No dic tot això per oposar-me a la digitalització ni per idealitzar el passat. La cultura escrita sempre ha evolucionat amb els seus suports. Els pergamins van deixar pas al paper; els fitxers digitals conviuen avui amb els volums impresos. No es tracta de rebutjar la innovació.

Es tracta, simplement, de recordar que hi ha una diferència entre conservar un contingut i conservar una obra.

Potser un text digital conserva la veu d’un llibre. Però el llibre és també el seu cos: la seva materialitat, la seva història, el rastre de totes les persones que han contribuït a fer-lo possible.

Podem celebrar la preservació i difusió universal del coneixement i, al mateix temps, lamentar la destrucció dels objectes que l’han fet possible?

Les dues actituds no són incompatibles.

Potser, de fet, la maduresa cultural consisteix precisament a saber sostenir aquesta tensió sense renunciar ni a l’una ni a l’altra.