Fa un temps que proliferen articles, vídeos i consells sobre les anomenades «relacions d’alta vibració» i «relacions de baixa vibració». Se’ns convida a identificar aquelles persones que ens eleven i a allunyar-nos d’aquelles que ens resten energia. El llenguatge és nou, però la idea és antiga: envolta’t de qui et fa bé i posa límits a qui et perjudica.

No sembla, d’entrada, un mal consell. Tots coneixem relacions tòxiques, dependències emocionals o dinàmiques destructives que convé reconèixer i, si cal, abandonar. Però hi ha alguna cosa inquietant en aquesta nova manera de parlar de les persones. Potser perquè, sense adonar-nos-en, convertim éssers humans plens de matisos en categories senzilles: alta vibració o baixa vibració. Suma o resta. Em convé o no em convé.

El món, aleshores, es fa una mica més petit.

Les relacions humanes són, precisament, un dels àmbits on la simplificació resulta més enganyosa. Una mateixa persona pot ser entusiasta i insegura, generosa i reservada, divertida i malenconiosa. Pot travessar períodes d’ombra i d’altres de llum. Pot no saber expressar l’afecte amb facilitat i, tanmateix, ser fidel en els moments difícils. Pot ser tímida i, alhora, posseir una profunditat extraordinària.

On situem, dins d’aquesta classificació, els tímids? I els romàntics? I aquells amics tranquils que no omplen una sala amb la seva energia, però que saben escoltar amb una atenció rara? Què fem amb els temperaments reflexius, amb els qui necessiten silenci, amb els filòsofs domèstics que dubten abans d’afirmar i prefereixen les preguntes a les consignes?

Hi ha una forma subtil de pobresa que no consisteix a tenir menys coses, sinó a disposar de menys categories per comprendre la realitat. Quan reduïm les persones a etiquetes útils, eficients i aparentment pràctiques, correm el risc de perdre la capacitat d’admirar la complexitat humana. I aquesta complexitat és, justament, una de les fonts principals de riquesa de la vida.

Potser aquesta simplificació respon també a una època fatigada. Ens relacionem molt, però sovint amb poc temps; rebem una allau d’informació i busquem dreceres per prendre decisions ràpides. Les etiquetes tranquil·litzen perquè ordenen. Ens estalvien la incertesa. Però també ens priven del descobriment.

Les amistats importants no sempre han començat amb una sintonia perfecta. Els grans amors no han estat sempre «d’alta vibració». Moltes relacions valuoses han exigit paciència, capacitat de comprendre allò que ens desconcerta i fins i tot tolerància envers els silencis, les contradiccions i les fragilitats alienes.

No es tracta d’idealitzar el sofriment ni de mantenir vincles que ens fan mal. Els límits són necessaris. Però entre la ingenuïtat de voler salvar tothom i la fredor de classificar les persones segons el benefici emocional immediat, hi ha un territori immens: el de la trobada humana.

Un territori habitat per persones imperfectes, sorprenents i irreductibles a una vibració.

I potser és precisament aquí on es juga una part de la nostra humanitat: en la capacitat de resistir la temptació de simplificar massa allò que estimem. Perquè les persones no són freqüències. Són històries. I les històries, com la bona música o la bona literatura, no es deixen resumir en una sola nota.