La nova temporada de concerts no podia començar amb millors auguris. L’expectació era evident molt abans que sonés la primera nota. La Franz Schubert Filharmonia inaugurava el cicle amb un programa exigent i atractiu, sota la direcció de Tomàs Grau i amb la participació de la jove pianista Oriana Kemelmajer Alías. El santuari ple de gom a gom, confirmava tant la confiança del públic en la proposta com l’interès que desperta una formació que s’ha convertit en una de les grans realitats musicals del país. De fet, ens coneixíem, ja que ara fa just dos anys, van encetar la temporada de concerts.

La fama precedeix aquesta orquestra. Fa vint anys, Tomàs Grau impulsava el projecte amb la voluntat de dinamitzar la vida cultural del Camp de Tarragona. Amb seu principal al Vendrell, aquella iniciativa ha crescut fins a esdevenir una formació resident al Palau de la Música Catalana, amb projecció internacional i actuacions en escenaris tan emblemàtics com el Carnegie Hall. El director és avui una de les figures més actives i reconegudes de la seva generació: apreciat pel gest precís i clar, per lectures sinceres i expressives i per la capacitat d’acostar la música clàssica a un públic ampli sense renunciar a l’exigència artística.

El programa s’obria amb la Simfonia núm. 6, Le Matin, de Joseph Haydn. Des dels primers compassos es va fer evident l’excel·lent estat de forma de l’orquestra. La corda mostrava cohesió i elegància, mentre que els vents aportaven brillantor i una gran precisió. Haydn desplegava el seu llenguatge transparent i ple de vitalitat fins a culminar en un acabament esplèndid que va merèixer els primers grans aplaudiments de la vetllada.

Amb Bach arribà una altra atmosfera. El Concert per a piano núm. 1 en re menor introduïa una solemnitat serena i exigia un virtuosisme que tant l’orquestra com la solista van saber assumir amb naturalitat. Oriana Kemelmajer Alías, guanyadora del Premi Rubinstein 2025 i considerada una de les artistes emergents més destacades del moment, va confirmar plenament les expectatives. La seva interpretació va combinar brillantor tècnica, sensibilitat i una admirable compenetració amb el conjunt. Més enllà del protagonisme inevitable del piano, cal destacar també la notable intervenció dels violoncels i del contrabaix, sostenint el discurs musical amb profunditat.

I, entremig, un dels instants més emotius de la nit. La Romanza de Pau Casals, en l’any en què celebrem l’aniversari del nostre músic més universal. Bellíssima. El diàleg entre el violoncel i el piano va assolir una intensitat íntima i commovedora. La sala, captiva d’aquella senzillesa expressiva tan característica de Casals, va respondre amb uns llarguíssims aplaudiments que deien més que qualsevol comentari. Alguna llàgrima es va insinuar.

La cloenda arribà amb la Simfonia núm. 8, Le Soir, que completava aquest recorregut per les hores del dia imaginades per Haydn. Delicada, elegant, somiadora i dolça, l’obra va desplegar una successió de matisos que, en alguns moments, convidaven al ball. Tomàs Grau guiava l’orquestra amb flexibilitat i naturalitat, obtenint un so refinat i ple de vida.

Els aplaudiments finals semblaven no acabar-se mai. I encara hi hagué temps per a un magnífic i gentil bis, rebut amb entusiasme per un públic que abandonava la sala amb aquella satisfacció discreta que deixen les grans nits de música: la sensació d’haver compartit alguna cosa bella, intensa i difícil d’explicar del tot.

Si aquest primer concert és un indici de què ens espera aquesta temporada, els aficionats poden mirar els mesos vinents amb optimisme. La música, quan és interpretada amb rigor, sensibilitat i entusiasme, continua tenint la rara virtut de reunir-nos i recordar-nos que la bellesa també és una forma de comunitat.

Enhorabona als voluntaris i als responsables de tot plegat.