He llegit fa poc diverses notícies sobre les noves ulleres intel·ligents i altres dispositius capaços d’enregistrar vídeo de manera gairebé imperceptible. Algunes aplicacions permeten fins i tot detectar si a prop hi ha ulleres d’aquest tipus emetent senyals Bluetooth. La sola existència d’aquestes eines ja és prou reveladora: hem arribat al punt que necessitem tecnologia per saber si algú ens està observant amb una altra tecnologia.

No és una qüestió completament nova. Fa anys que convivim amb càmeres de seguretat, telèfons mòbils, xarxes socials i sistemes de recollida massiva de dades. Sabem que les grans empreses tecnològiques acumulen informació sobre nosaltres i que les administracions públiques disposen de múltiples mecanismes de vigilància. Tanmateix, hi ha alguna cosa diferent en aquests nous dispositius.

Fins ara, si algú volia gravar-nos, normalment havia de fer un gest visible. Treure un mòbil de la butxaca, enfocar-lo, sostenir-lo davant seu. Podíem adonar-nos-en. Hi havia una certa reciprocitat entre qui observava i qui era observat.

Les ulleres intel·ligents alteren aquest pacte silenciós. Qui les porta sembla que només mira. Però pot estar enregistrant. Pot estar capturant imatges, sons o informació sense que ningú al seu voltant en sigui conscient. I això provoca una incomoditat difícil d’explicar.

Potser perquè afecta una cosa que sovint no valorem prou: el dret a passar desapercebut.

La ciutat moderna ens ha ofert durant molt de temps una forma peculiar de llibertat. Caminem envoltats de milers de persones, però ningú no ens coneix. Entrem en una cafeteria, llegim en un banc, conversem, ens equivoquem, gesticulem o simplement pensem en silenci. Formem part de la multitud sense convertir-nos en objecte d’interès per als altres.

Aquest anonimat no és un defecte de la vida urbana. És una de les seves conquestes.

Naturalment, també hi ha l’altra cara de la moneda. Les càmeres poden ajudar a aclarir delictes, documentar agressions o protegir persones vulnerables. Seria ingenu ignorar els beneficis que poden aportar en matèria de seguretat. Jo mateix reconec una contradicció que probablement comparteixen moltes persones: aquestes tecnologies em generen recel quan les utilitzen desconeguts, però entenc perfectament la tranquil·litat que poden oferir en determinades circumstàncies.

La qüestió, però, no és tecnològica. És humana.

Durant anys hem discutit fins a quin punt l’Estat o les grans empreses podien vigilar-nos. Qui sap si la novetat és una altra. Potser ens acostem a una societat on qualsevol persona podrà convertir-se en una petita càmera ambulant. Una societat on qualsevol gest quotidià podrà ser enregistrat, compartit, comentat o descontextualitzat.

I aleshores la pregunta ja no serà qui ens observa.

La pregunta serà si és possible una societat lliure sense espais d’anonimat.

Perquè hi ha llibertats que només existeixen mentre ningú no ens mira. O, més ben dit, mentre tenim la certesa que no tot allò que fem acabarà convertit en contingut per als altres.