Hi havia un temps en què les migdiades tenien arbre. No es feien al sofà, ni amb les persianes abaixades i l’aire condicionat engegat. Es feien al tros, després de dinar, quan la calor empenyia a deixar la feina una estona i el sol queia a plom sobre els sembrats.

Però no qualsevol arbre servia.

Els pagesos no escollien l’ombra a l’atzar. Tenien preferències. Hi havia arbres que convidaven al descans i d’altres dels quals calia desconfiar. La saviesa popular, transmesa de pares a fills, assegurava que no totes les ombres eren iguals.

El noguer era, probablement, el més mal vist. Encara avui hi ha qui recorda haver sentit a dir que dormir-hi a sota feia venir mal de cap, malsons o un despertar feixuc. No debades, una dita antiga advertia: «Diu l’ombra del noguer: fes-me mal o te’n faré.»

La figuera tampoc no gaudia de bona fama. Es considerava massa humida o massa plena d’insectes quan arribava el temps de les figues.

En canvi, el lledoner era sovint un arbre benvingut. Feia una ombra amable, deixava passar una mica d’aire i semblava fet expressament per suportar les hores més dures de l’estiu.

També el roure era vist com un arbre noble i protector.

I el til·ler, allà on n’hi havia, oferia una ombra fresca i una aroma delicada que convertia el descans en un petit privilegi.

Qui sap quanta realitat i quanta imaginació hi havia darrere d’aquestes creences. Potser una mica de tot. L’experiència acumulada durant generacions acabava convertint-se en consell, i el consell en tradició.

Però, més enllà de si una ombra era millor que una altra, hi havia una escena que es repetia cada estiu al tros. Treure el menjar del senatxo, deixar el porró a la vora, el càntir a l’ombra, dinar i, tot seguit, abaixar el barret damunt la cara… i aquell silenci tan característic de primera hora de la tarda, només trencat pel cant de les cigales i algun ocell llunyà. 

El temps semblava aturar-se mentre els segadors recuperaven forces abans de reprendre la feina.

Avui el camp és diferent. Les recol·lectores treballen amb una eficàcia impensable fa només alguns decennis i les cabines climatitzades protegeixen els pagesos de la calor més intensa. Ningú no voldria renunciar a aquestes millores. Han fet la feina més segura, més ràpida i molt menys feixuga.

Però, gairebé sense adonar-nos-en, també ha desaparegut aquella petita cerimònia quotidiana de buscar l’arbre adient per fer la migdiada. Ja no hi ha gaire ocasió de discutir si el noguer era bo o dolent, si la figuera convenia o no, o si el millor refugi continuava sent el vell lledoner de sempre.

Quan canvia la manera de treballar, també canvia la manera de descansar.

I potser és això el que desperta una certa nostàlgia. No pas l’esforç de segar a mà, que ningú no enyora, sinó aquell instant en què un arbre deixava de ser només un arbre per convertir-se, durant una estona, en una casa de parets verdes i sostre de fulles. Un refugi compartit entre la terra, la calor i el temps.

Potser els nostres avis tenien raó quan deien que no totes les ombres són bones. Els arbres també guardaven la memòria de les migdiades. I potser és per això que alguns encara ens fan companyia, fins i tot quan ja no hi són.