Amb la Mireia havíem estat feliços. Això és així. No diré que no haguéssim tingut algun desacord; n’havíem tingut, és clar. Però els resolíem de pressa. Sovint al llit. Ens enteníem i fèiem bona parella.

Les coses van començar a canviar a poc a poc. Va conèixer gent nova, però sobretot, una colla d’aficionats a l’astronomia. Primer va ser una sortida per veure els Perseids. Després una observació de Júpiter. Més tard un eclipsi de lluna. Finalment, qualsevol excusa era bona per carregar telescopis al cotxe i enfilar-se a algun turó.

Jo no hi tenia res en contra. Només em costava entendre aquella devoció.
Amb els anys, la Mireia es va convertir en una experta astrònoma amateur. Sabia distingir constel·lacions que jo no havia sentit anomenar mai, coneixia els noms dels satèl·lits de Júpiter i era capaç de calcular l’hora exacta d’una pluja d’estels.
La Mireia coneixia molt millor l’òrbita de la Lluna que no pas els meus silencis.

Quan es va començar a parlar del gran eclipsi del 2026, ja em vaig adonar que durant mesos no es parlaria d’altra cosa. A la feina, als diaris, a les xarxes, al supermercat… semblava que el Sol hagués demanat hora.
Es compraven ulleres homologades, s’organitzaven sopars, hi havia qui feia dos-cents quilòmetres per guanyar trenta segons més de foscor.

A mi tot allò em feia més mandra que il·lusió.

El dia de l’eclipsi, a l’hora de dinar, la Mireia em pregunta:
—Vindràs amb nosaltres?
—Qui sereu?
—La Júlia, el Nando, la Marina, el Toni… i un company nou.
—Ah.
—Anirem al Turó de la Pedrera. Diuen que des d’allà la totalitat serà perfecta.
—Doncs jo sortiré a caminar una estona. Si el Sol s’amaga, ja el trobaré.
Ni tan sols em va intentar convèncer.

Aquella tarda vaig anar barquejant sense rumb. Vaig travessar el parc, vaig baixar cap al Barri Nou i, quan ja tornava cap al centre, la vaig veure.
L’Esther.
Venia caminant amb les mans a les butxaques, absorta en els seus pensaments, com si el món no tingués gaire pressa.
—Esther!
—Ricard?
Ens vam quedar uns segons mirant-nos, fent números mentalment per saber quants anys havien passat.
—Què hi fas per aquí?
—Res en especial. Camino.
Ella va riure.
—Doncs vine a fer un cafè. Però amb una condició.
—Quina?
—Que no em parlis de l’eclipsi.
Vaig acceptar encantat.

El seu pis no s’assemblava gaire a l’estudi de Barcelona, on ens escapàvem d’estudiants, però tenia la mateixa calma.
Vam començar parlant del passat.
Després del present.
I, sense saber ben bé com, vam deixar de parlar.

Quan me’n vaig anar ja era ben fosc.

A casa, la Mireia encara estava eufòrica.
—Ha estat impressionant.
—Sí?
—Quan el Sol ha desaparegut… no t’ho pots imaginar.
—Ja ho pots dir.
—Una cosa irrepetible.
La vaig mirar.
Vaig somriure.
—Espero que no.