Parlar del català ens porta massa sovint a parlar de problemes. De la pèrdua de parlants, de la disminució de l’ús social, de les dificultats per viure plenament en català en determinats àmbits. Les causes són moltes, prou conegudes i àmpliament discutides. No cal tornar-hi avui.
Avui voldria parlar d’una cosa molt més petita. D’un «bon dia».

Tinc un amic amb qui compartim inquietuds diverses i, entre elles, la preocupació per la nostra llengua. Ell acostuma a dir que no podem arreglar el món, però que tenim l’obligació de tenir endreçat el nostre redol. És a dir, que allò que no podem resoldre no ens hauria de servir d’excusa per deixar de fer el que sí que és a les nostres mans.
I, en qüestions de llengua, té una petita «tècnica», com ell mateix l’anomena.
A la seva vila no li cal pensar-hi gaire. Parla en català amb naturalitat a les botigues, pel carrer, amb els coneguts o allà on sigui. Però quan va a Barcelona —sovint per visites mèdiques o altres gestions— entra en un entorn diferent. Al carrer, als transports, als establiments o a les sales d’espera sent molt més castellà i moltes altres llengües.

Aleshores posa en pràctica la seva tècnica.
Quan entra en una sala d’espera, en un local o en algun espai compartit, diu simplement:
«Bon dia.»
No crida. No fa cap proclama. No pregunta a ningú quina llengua parla. Només diu bon dia, amb prou claredat perquè el sentin. Fins i tot en alguns llocs on potser ja no és gaire habitual que un desconegut saludi els altres en entrar.
Ell està convençut que aquell gest tan petit té algun efecte. Recorda, simplement, que el català hi és. Que és una llengua normal per saludar, per començar una conversa, per adreçar-se a un desconegut. I sovint algú respon «bon dia». Potser algú que, si no l’hagués sentit, hauria continuat parlant en una altra llengua. Potser algú que necessitava només aquell petit senyal per saber que podia parlar català amb tota naturalitat.

No sé quantes llengües es poden salvar amb un bon dia. Segurament cap.
Però les llengües tampoc no viuen només de lleis, estadístiques, campanyes o grans declaracions. Viuen sobretot perquè algú les parla. I perquè, parlant-les, fa saber als altres que també les poden parlar.
El meu amic no arreglarà el món.
Però té endreçat el seu redol.
I cada vegada que entra en algun lloc i diu «bon dia», el fa una mica més gran.