COSMOS QUARTET
La mort i la donzella, de Schubert
12 de setembre. Sisè concert de les Nits Musicals Brufaganya,
15è Festival d’estiu ’26
INTÈRPRETS
QUARTET COSMOS
Helena Satué, violí
Bernat Prat, violí
Lara Fernádez, viola
Oriol Prat, violoncel
PROGRAMA
P. Casals (1876-1973)
El cant dels ocells
E. Toldra (1895-1962)
Quartet de corda Vistes al Mar
La Ginesta (Allegro con brio)
Allà a les llunyanies de la mar (Lento)
La Mar estava alegre (Molto vivace)
F. Schubert (1797-1828)
Quartet de corda núm. 14 en re menor, D. 180 ‘La mort i la donzella’
Allegro
Andante con moto
Scherzo: Allegro molto – Trio
Presto
Un final brillant
Hi ha concerts que compleixen les expectatives i n’hi ha que, des de les primeres notes, fan pensar que aquella serà una vetllada especial. El concert del Cosmos Quartet va ser d’aquests darrers. Magnífic, brillant, d’un nivell extraordinari. I difícilment es podia imaginar una manera millor de posar punt final al cicle de concerts d’enguany.
Format per Helena Satué i Bernat Prat, violins; Lara Fernández, viola, i Oriol Prat, violoncel, el Cosmos Quartet és avui una de les formacions de cambra més reconegudes del nostre país. I no és pas la primera vegada que el tenim entre nosaltres. Com va recordar el presentador, alguns dels seus components ja havien passat per aquests concerts en els primers anys del cicle, quan eren músics molt joves, amb tot el camí per fer i moltes ganes de fer-se un lloc. El temps ha confirmat sobradament aquelles expectatives. Retrobar-los ara, convertits en intèrprets de prestigi i amb una sòlida trajectòria internacional, tenia, per tant, alguna cosa d’especial.
El concert va començar amb Vistes al Mar, d’Eduard Toldrà.
Inspirats en poemes de Joan Maragall, els tres moviments de l’obra —La Ginesta, Allà a les llunyanies de la mar i La Mar estava alegre— van permetre apreciar una de les grans virtuts del Cosmos: la capacitat de tocar com una sola veu sense que desaparegui la personalitat de cada instrument. Precisió i equilibri. Toldrà va sonar lluminós, evocador i, potser com ho descriuen alguns, mediterrani.
Seguidament El cant dels ocells, de Pau Casals. Una obra inevitablement carregada de significat, amb una adaptació del mateix quartet. Un espai, diguem-ne íntim i commemoratiu.
Però la segona part reservava una de les grans obres del repertori per a quartet de corda: La mort i la donzella, de Franz Schubert. Aquí el concert va adquirir una altra dimensió. És una obra exigent, intensa, plena de contrastos, que transita entre la delicadesa i una força gairebé desesperada. El Cosmos Quartet s’hi va lliurar amb una energia extraordinària. Hi hagué tensió, delicadesa, contundència i, sobretot, una extraordinària entesa entre els quatre músics. El Presto final va posar el colofó a una interpretació vibrant que va deixar aquella sensació tan difícil d’explicar i tan fàcil de reconèixer: havíem escoltat un gran concert.
I així s’acaba el cicle d’enguany. Va començar excel·lentment i ha acabat de manera extraordinària. I ho ha fet, precisament, amb uns músics que també formen part, des de fa anys, de la història d’aquests concerts. Entre un extrem i l’altre, hem pogut gaudir de propostes diverses, de músics magnífics i d’una programació que ha mantingut un nivell altíssim.
Potser és precisament ara, quan cau el teló de la temporada, el moment de recordar que res de tot això no passa perquè sí. Darrere de cada concert hi ha moltes hores de feina, decisions, gestions i persones que fan possible que músics d’aquest nivell arribin fins aquí.
Per això, juntament amb l’aplaudiment al Cosmos Quartet per una actuació memorable, cal fer extensiu l’agraïment als organitzadors. No només per haver fet possible un nou cicle de concerts, sinó per haver-lo fet possible amb aquesta qualitat.
Quan una temporada comença bé, s’espera que continuï així. Quan, a més, acaba encara més amunt, només queda celebrar-ho.
Tribus de la Segarra
13 de setembre 2026