Però no la bonica estació on la natura es recull, sinó el temps on la ignorància es destapa i s’evidencia.
No la caiguda de les fulles preparant-se per un fred hivern, sinó la pèrdua de valors com la solidaritat o la germanor.
No els vespres tardorencs que conviden al retir, sinó la foscor de les ments tancades i cavernàries.
No els colors marronosos, terrosos i ambrats, sinó la grisor de la intolerància i el gregarisme.
La primavera d’hivern que tots coneixem amaga l’esperança d’un nou ressorgiment passats els mesos de fred. Aquest entretemps social que vivim actualment només sembla el presagi d’una nit obscura i llarga.
On ha quedat aquell agermanament entre iguals? On ha quedat la comprensió i l’empatia que ens han de distingir com éssers humans? Què podem dir de la nostra trista societat dividida, esquarterada, descomposta?
Per què hem substituït la confraternitat per l’individualisme i la generositat per l’egolatria?
Període foll on els individus ens hem tornat cecs, sords I insensibles.
El desencís, la impotència I l’astorament em porten a sentir-me una misàntropa, a trobar-me una forana entre els meus, els de la meva espècie. A sortir a la recerca de ments i cors propers i acollidors on sentir de nou l’escalfor humana i la companyonia. Us convido a retrobar dins vostre un mot perdut: compassió. També podeu buscar caritat, compadiment i tolerància. Us hi apunteu?