Em visites una tarda
sense rostre, amb pal.lidesa

en el fons de la mirada. 

I encara no sé quin nom posar-te.

Suposo que vols veure
com pinta el panorama,
i em sorprens disseccionant 

la mà d’històries i enganyifes 

que ens han volgut fer creure. 

Que esperançador,
diràs.

Busco un lloc petit
per a la teva benvinguda, 

un ocult racó de mi
que no doni explicacions, 

que no et vulgui obrir camí, 

que no burxi la incertesa 

del rellotge més precís.

I mentre jo miro de fer
com si res no hagués canviat, 

em demanes amb tendresa 

quan tindré un moment per a tu.

I em dius que a casa teva
les coses són molt més senzilles, 

que no hi ha portes, cites prèvies, 

o protocols uniformats. 

Però jo em miro als ulls
i m’esglaia el teu perquè. 

No sé encara com et diré. 

Ni sé com et faré entendre 

que el temut home del sac 

et farà sempre la guitza,
i que cal aprendre a viure 

amb la llum entre les celles, 

mentre et dic, digna i serena, 

que tinc por de la foscor. 

No sé com podré explicar-te
el final feliç del conte
i amagar el somriure incrèdul 

que ens imposa el pas del temps.

No sé encara com ho faré
per no dir-te cap mentida
i ensenyar-te a mirar endins 

perquè tu no te la creguis.
O que sàpigues que els somnis 

no serveixen per lligar-nos,
ni malmetre l’esperança
que tot anirà bé… 

com el teu nom
… que qui sap si te’n posaré.

VISITA DEL TEU NOM

Sònia Moya

De Gramàtica de l’equilibri