M’heu dit que faci una cançó
tantes vegades
que ara no puc dir que no,
de tantes coses
que no sé quina és millor
i és hora de sortir
d’aquesta habitació.

M’heu dit que faci una cançó
i em trenco el cap
per disparar la inspiració,
sense fer trampes,
sense cap imitació,
un hit que soni
a cada despertador.

De les tardes sense feina,
dels estius de més calor,
de les nits de borratxera
dels hiverns a Claverol,
de cuinar sense recepta,
d’estudiar-ho tot de nit,
de canviar-se de carrera,
d’aprovar el carnet per fi,
de les coses més absurdes,
de les pelis de Nadal,
del viatge a Formentera,
dels amics que mai fan tard,
de saber tots els Pokémon,
de lligar des d’una App,
de dormir sense pijama,
de marxar sense pagar.

Que faci una cançó,
m’heu dit que faci una cançó,
de les vegades que
he après a dir que no,
de les històries que
no tenen guanyador,
de les coses que
em fan perdre la raó, oh…

I al principi és tan difícil
enfrontar-se al full en blanc,
rescatant mil idees
amagades a un calaix,
però s’esbossa una tornada
que comença amb Re major.

Crec que això és una cançó
de la llima dels mojitos,
del Sant Jordi dels solters,
de l’olor dels Plastidecor,
de sortir a cremar el carrer,
de secrets a cau d’orella,
de Nesquik i Cola-Cao,
del petó sota la dutxa,
de l’esplai o bé del cau,
dels lloguers a Barcelona,
de les birres a Joanic,
de les festes de disfresses,
de no fer-se mai el llit,
de la ruta en furgoneta,
dels accents en català,
de la pizza sense pinya,
de menjar-te per berenar.

“M’heu dit que faci una cançó de coses impossibles, de tonteries molt divertides i d’altres sense sentit, de coses que em fan vergonya i d’alguns secrets que no explicaré. He provat de dir-ho tot, de no dir res i he dit fora bromes que només jo potser entendré. M’he dit que faci una cançó i al final l’he fet de:”

Sortir fins tard,
d’aprendre a ballar,
del primer gelat,
de banyar-se al mar…