“Un jorn em varen fer anar a escola. I jo ara em veig ple de por, amb l’esmorzar embolcallat amb paper, camí de l’escola, que era a la cantonada de casa. Vaig anar-hi, el senyor mestre em va rebre amb clares mostres d’amistat, i jo vaig seure en un racó, en un banc que hi havia adossat a la paret. No em varen dir res, jo tampoc no vaig dir res. I em vaig guanyar fama d’aplicat, de seriós, de discret, de pàmfil. Estàvem en aquestes coses quan va arribar a l’escola un altre senyor mestre, molt més jove, de roba encara més acurada i molt ben pentinat. Un fill de puta, vaja. A aquest mestre no li deguí fer massa gràcia; ell a mi, tampoc. El cas és que un dia s’armà una mica de soroll al banc on jo seia, mut, calladet, sense dir ni fer res. I el mestre se’n va venir cap a mi, fet una fúria, i em va clavar una tal hòstia a la galta que per instants jo tot ho veia mogut. Vaig plorar, de ràbia, de desolació.”

Vicent Andrés Estellés  

 La parra roja