Que la tarda em retorni l’emparança
en aquest lloc que és ple d’altres instants!
Que hi pugui barrejar tanta tendresa
nova i alhora vella com la tarda
després de creure que ella m’evitava.
Veuria novament que tot és fàcil,
perquè el real s’avé amb els meus afanys,
i l’amic que ara truca per telèfon,
i l’espera de veure aquells ulls blaus
dominar el gran vestíbul del teatre,
i les remors familiars del vespre
(el licor on el glaç es va fonent)
i l’escalfor dels palmells, que no hi fóra,
si no hi hagués la suma dels contactes,
i la veu dels qui aprenen coses noves
rere parets que amb mi viuen i moren.
Voluntat de conquesta, intensitat
que té en compte maneres desiguals
de fondre’s amb les coses, d’estimar-les,
si les tardes no ens prenen l’emparança.

SEMBLANÇA, II
Feliu Formosa