Em plau la gent que dubta
i abans de tot consulta
el seu cor indecís,
m’agraden els que diuen,
els qui es contradiuen,
molt sovint d’improvís.

Em plau la gent que oscil·la,
que constantment vacil·la,
que no s’instal·la enlloc,
confusa pel que passa
i en part pensa que és massa
i en part pensa que és poc.

M’agraden les seves tonades
malgrat que algú les trobi estranyes.

Detesto els esquemàtics,
em plauen els llunàtics,
els qui són com penells,
aquells que amb la cadena,
per no fer massa pena,
fan so de cascavells

aquells que són capaços
de dur el pes en braços
del seu propi revés,
que no els plau la pobresa,
però els fa por la riquesa
i fugen de l’excés.
M’agraden les seves tonades
malgrat que algú les trobi estranyes.

M’agrada el qui no gosa
apropiar-se cap cosa
i menys els seus semblants,
em plau la gent prou destra
per ser una finestra
per als ulls dels infants,

aquells que vitalici,
daltònics de judici,
ignoren els colors,
la gent que sovint calla,
que no exhibeix batalla
i mai no rebrà honors.

M’agraden les seves tonades
malgrat que algú les trobi estranyes.

Em plau qui es balanceja
com aquell que passeja
l’estiu per dijous sant,
els qui es fan rebotre
i voldrien fotre
el camp de tant en tant.

Siusplau, que algú els expliqui
que per, molt que supliquis,
la vida fa el que vol,
siusplau que algú els somrigui
i amablement els digui:
gràcies per ser com sou,
així, tan fraternals,
així, tan poc com cal,
gràcies per ser com sou.