No sabrà el bé de l’aigua quin bé sia

el qui en terreny secà no haurà viscut,

i veient-la minvar dia per dia

           no haurà patit l’eixut

del camp quan no vol ploure, i la sembrada

neix a redols, i d’una mala anyada

tothom el dol pressent.

L’estrenyetat de l’aigua és un turment

a tothora temut, i bé ho abona

el cas que em va contar una madona;

            el cas d’un al·lotet

que ve del camp tot abrusat de set.

Se’n va al gerrer, omplia l’escudella

fins a vessar, i beu; de gran que era ella

no la pogué esgotar,

i, assaciat, anava ja a llançar

l’aigua que hi romania;

mes com un tro la vella li sortia:

“L’aigua tudar, que mancarà a l’estiu?…”

I el pobre, quin remei?…, la se bevia.

–No féssiu el cap viu!

El bé de l’aigua

Maria Antònia Salvà

El retorn. Barcelona: Horsori Editorial, 2008