Ara que sóc com una pala vella,

rovellada i encara traient terra,

podries reconèixer en mi aquell pare jove?

L’obscuritat, Joana. Faig les paus amb la fosca

perquè, des que tu hi ets, és també casa.

Assegut sota el porxo, aixoplugat,

parlo amb tu escoltant com cau la pluja.

Sota els llampecs, sentint la cordial

i cavernosa veu de la tempesta,

per dos llocs diferents sortim al pati.

L’Univers, sense cap religió,

que ens engoleix i escup també és aquí,

on llises i blavoses aspidistres

embolcallen un bust de marbre clàssic

d’un jardí saquejat durant la guerra.

En el so humil amb què la pluja cau

hi ha l’origen remot de les paraules.

Si em veiessis, ja vell, escoltar altra vegada

aquells ocells cantant vora el taüt en flor.

Si em veiessis, Joana, abocar-me a l’absència

com quan d’infant, en trobar un pou,

sempre m’hi abocava

per cridar a la fondària de l’aigua.

Parlem en el serè verd de les heures

que amb el teu nom tremolen en la pluja,

Joana, convertida en el meu cant.

Tarda de pluja al pati

Joan Margarit