«Cal molt de coratge per permetre’s ser estimat sense reserves. Un coratge que gairebé heroic. La majoria de la gent no és capaç de donar ni de rebre amor perquè són covards i orgullosos, perquè tenen por del fracàs. Els fa vergonya donar-se a una altra persona i encara més rendir-se a ella, ja que temen que aquesta persona descobreixi el seu secret… el secret més trist de cada ésser humà: que necessiten molta tendresa, que no poden viure sense amor. Crec que aquesta és la veritat. O almenys això és el que he cregut durant molt de temps, tot i que ja no ho afirmo tant categòricament perquè em faig gran i em sento un fracassat. En què he fracassat? T’ho dic: en això, precisament en això. No vaig ser prou valent per a la dona que m’estimava; no vaig saber acceptar el seu afecte; me’n vaig avergonyir; fins i tot la vaig menysprear una mica per ser diferent de mi: una dona de classe mitjana amb gustos i un ritme de vida diferents dels meus; i, a més, tenia por per mi mateix, pel meu orgull; tenia por de cedir a l’extorsió noble i complexa amb què se m’exigia el do de l’amor. Llavors no sabia el que sé avui… que no hi ha res a la vida de què avergonyir-se, excepte la covardia, que impedeix poder donar els propis sentiments o atrevir-se a acceptar-los.»

                                                                                                                 La dona justa, Sándor Márai.