Les masies, testimonis llunyans d’una manera de viure arrelada al territori, han patit un procés d’abandonament espectacular. I pitjor encara, algunes d’aquestes construccions, que un dia van ser plenes de vida, han estat enrunades i enterrades, eliminant no només un edifici, sinó la memòria viva dels qui hi van habitar. Amb cada pedra que es perd, es desfà el record d’històries, d’afanys i de sacrificis de les famílies que hi visqueren. Aquelles parets que han sentit converses, rialles i llàgrimes, alegries i penes, naixements i morts, no només han estat destruïdes, sinó que se n’ha eliminat qualsevol rastre i se n’ha fet desaparèixer el seu record per sempre.

Aquesta destrossa no només suposa l’abandonament d’un espai, sinó la pèrdua d’una identitat col·lectiva que ens connecta amb el passat. Les masies que han desaparegut per sempre, deixen un buit que no es pot omplir, i amb cada tros sembrat al damunt s’esborra un capítol d’història i priva que les noves generacions ni tan sols sàpiguen que allà hi va haver tanta vida.

Amb la desaparició de les masies, s’estronquen tradicions i coneixements antics, que són els que han anat conformant el paisatge i gran part de la nostra cultura i coneixements. Els camps, abans plens de vida i que seguien els rituals agrícoles de les estacions, esdevenen espais de silenci, on es perd el llegat dels nostres avantpassats. Cada masia destruïda és un fragment del nostre patrimoni que desapareix en el temps, no deixant ni tan sols els ecos d’allò que va ser.

Segurament aniria bé una reflexió sobre la manera de com hem infravalorat, malbaratat i girat l’esquena a aquest llegat patrimonial que era una part molt important per conservar la memòria col·lectiva i servar el valor de tot el que representen aquestes construccions dins de la nostra història.