Com els lloms foscos d’un ramat de poltres,

les onades s’acosten, desplomant-se

amb una remor sorda però lírica

que Homer va ser el primer a saber escoltar.

Cansades de la llarga galopada,

es posen a tremolar.

Després es queixen, ronques de plaer,

com una dona als braços de l’amant.

Les onades, més tard, comencen

a abraonar-se, escumejants, com llops

que haguessin olorat alguna presa.

El ponent, arribant de rere meu,

posa medalles roges als seus lloms.

En la vora mullada de la sorra

veig les teves empremtes i, per l’aire,

passa una ombra daurada del teu cos.

Era de tu que m’avisava, doncs,

amb els seus gestos de sordmut, el mar.

Està dient que el lloc, dins meu, que ocupes

serà part de l’infern si el deixes buit.

Que al fons d’aquest amor torna a esperar-me

la desolació dels meus vint anys.

EL MAR

Joan Margarit

Estació de França