Maria Antònia Salvà i Ripoll (Palma, Mallorca, 4 de novembre de 1869 – Llucmajor, Mallorca, 29 de gener de 1958)[1] fou poetessa i traductora. Considerada la primera poeta moderna en llengua catalana, està vinculada a la Renaixença mallorquina. Va escriure poemaris com Espigues en flor (1926), El retorn (1934) i Lluneta del pagès (1952) i llibres de prosa com Viatge a Orient (1907) i Entre el record i l’enyorança (1955). Salvà era, en efecte, «una poeta que es disfressava de traductora» per trobar acceptació en el món masculí de la poesia de la seva època. Les seves traduccions van tenir, i tenen, gran ressò, especialment la seva versió del 1917 de l’obra Mireia (1859), de Frederic Mistral. Era germana del pintor Francesc Salvà i del polític Antoni Salvà.

Avui, seixanta-set anys de la seva mort

Josep Maria Llompart diu d’ella: «S’ha dit que no pot esser causal que la més alta figura de l’escola mallorquina hagi estat una dona. El gust pels motius, per l’endreç, pel to menor i delicat, unit a la sensibilitat enyorosa i inconcreta, sol considerar-se com una qualitat femenina. I aquesta qualitat, típica de l’escola, defineix substancialment la poesia de Na Maria Antònia.»