“De jove vaig ballar sardanes. Ara m’agrada veure-les ballar. He observat sovint la cara immensa de satisfacció que tenen els homes i les dones amb els braços enlaire, tot el cos pendent dels moviments que el joc musical fa fer a les cames, el pensament lligat a una forma d’excitació musical que pel fet d’haver-se de comptar no pot arribar mai al frenesí ni al desordre de la interpretació enfebrada i personal. Les sardanes tenen un ordre bàsic i en aquest sentit són un plaer. El plaer ordenat és la voluptuositat. Una sardana són quinze minuts justos de voluptuositat. No dic de sensualitat. Dic exactament el contrari: de voluptuositat.

            Si Pep Ventura, empordanès, creà la sardana llarga, fou un selvatà, Juli Garreta, el qui li donà el màxim contingut musical. Jo recordo perfectament les primeres audicions de les sardanes de Garreta a l’Empordà —que no aconseguiren pas, ni de bon tros, l’adhesió unànime que mereixien. Després, els músics de Barcelona s’interessaren per les sardanes i ja la tinguérem armada. Avui les sardanes s’han comercialitzat com gairebé totes les coses d’aquesta època, i això fa que el seu avenir sigui assegurat.”

Josep Pla

La substància